Fa fred al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. El pare Guillem ultima un darrer manuscrit amb la lenta cal·ligrafia que el caracteritza, minuciosa i estilitzada, i que tan noble fama li ha proporcionat arreu del món eclesiàstic. A Roma i a Gènova, sobretot, però també a París, i fins i tot a Munic. Extenuat, Guillem deixa els materials damunt de l'escriptori, recull la ullera i se'n va directe a la cel·la. És l'hora del rés, sexta, tot just abans del dinar al refectori. Ja sent remugar l'estómac, però abans s'ha de lliurar a l'oració, tal com estipula la norma jerònima. No pot evitar, però, que el pensament especule entorn d'un passat que adesiara ve i torna amb records que, com més gran es fa, més persistents se li fan a pesar que han passat tants d'anys.
Ara recorda aquell dia llunyà en què deambulava a soles per la plana de Sant Antoni, a Xàbia, ben a prop del cap homònim, la fita orogràfica situada als estreps occidentals del Regne de València. El monestir de Sant Jeroni a què pertanyia el nostre pare s'havia fundat l'any 1374, amb dotze germans de l'orde esmentada. Res ni ningú no feien presagiar que només catorze anys més tard, el 1388, s'haurien de traslladar per força de la Marina a la vall del riu Vernissa, a la Safor, mercés al rescat del duc reial de Gandia Alfons el Vell. Però aquesta és ja una altra història.
Aquell dia, doncs, el pare Guillem havia eixit del monestir per meditar mentre passejava i, de pas, collir un grapat de plantes medicinals i herbes aromàtiques. Se li n'havia anat el sant al cel, com se sol dir, fins a abastar el rocam dels penya-segats, a l'extrem vertiginós del cap de Sant Antoni. Va ser llavors quan els va veure quasi a tocar de la costa: tota una caterva de pirates barbarescs! Potser no n'eren molts, però n'hi havia prou per a no enfrontar-s'hi i pegar a fugir. Però com? Ja no hi havia temps! De seguida va entendre com de gran havia estat el seu error, de no preveure una tornada prudent cap als murs protectors de Sant Jeroni. Massa temps i massa tros havia trescat per la plana i pel cap de Sant Antoni, fins al punt que ara s'hi trobava atrapat. No hi havia res a fer, doncs. Si més no, no hi cabia la possibilitat de fugir cap a casa de pressa i corrents, ni tampoc d'avisar els seus germans. Per això va ordir un pla que, si tot anava com tenia previst, aconseguiria foragitar els pirates barbarescs. L'únic avantatge que posseïa n'era plenament conscient era que ningú millor que ell coneixia els plecs de la muntanya i, per tant, la manera com havia de fer front a aital enemic, tan hostil i destructor, rapinyaire i poc misericordiós, com era el cas dels pirates magribins.
Mentre ho pensava tot plegat, els sarraïns ja s'encimbellaven pels rocs com serps esmunyedisses i amenaçadores. «Quin espant!», va pensar fra Guillem. «Aquests bàrbars fan feredat! M'esquarteraran sense escrúpols si m'enxampen. Hauré d'aguditzar l'enginy, doncs, si no vull acabar com el rosari de l'aurora.» I, tot seguit, va acabar d'enllestir el pla per rebre els infidels com es mereixien i com mai no s'haurien imaginat. Ara es trobava tot just al capdamunt del roc abrupte que coronava el cap de Sant Antoni, l'últim estrep d'Occident per la banda llevantina. Si aconseguia amagar-se ben amagat entre el rocam, els morets anirien desfilant per l'únic pas possible del camí que coronava el massís i que ell tan bé coneixia.
El primer a trencar el revolt darrere del qual s'ocultava el frare Guillem va ser un home espantós, lleig com un pecat, amb la cara ratada com una creïlla podrida. Pels fums que tenia devia ser el comandant de l'expedició. Així que hi va aplegar, el frare Guillem el va espentar lleugerament sense que aquell s'ho esperara ni poguera fer res per impedir-ho. Com que la costereta era empinada i esquerpa, i el revolt es trobava en alt, les víctimes havien de guardar una distància de seguretat entre elles, per no caure a la mar, la qual cosa els impedia saber què se'n feia de cada expedicionari que accedia i passava per l'adreçador. I així va succeir. El pare Guillem, pacientment, un a un, com un degotall imperceptible o invisible per als pobres morets, va anar tornant-los tots a la mar, directament, sense cap prolegomen. I així va ser com cadascun d'ells va fer drecera en caiguda lliure des del cimal fins al trencall de les ones. De ben segur que alguns s'hi van escalabrar, i fins i tot degué haver-n'hi algun que va perdre la vida. Però això, si havia passat o no, el pare Guillem ni ho podia saber ni hi tenia interès. «Déu me'n guard», pensava mentre materialitzava el seu pla. «I que el Senyor em perdone!». Fins a una trentena d'infeliços, pel cap baix, hi va comptabilitzar després, mentre pregava a la seua cel·la per l'ànima esgarriada dels infidels llançats a la mar! No en va dir res a ningú, però, del que va succeir aquell dia, només a l'abat, amb qui mantenia una confiança derivada de les vel·leïtats culturals i l'admiració intel·lectual que mútuament es professaven.
Però els pirates barbarescs no van trigar gens a tornar-hi, i amb reforços. Al cap d'uns mesos, alguns dels supervivents van venir acompanyats d'un reguitzell de pirates armats fins a les dents amb navalles, garfis i trabucs de pólvora xinesa. Ara n'hi havia un centenar i es van repenjar per la muntanya com una heura bel·licosa que ho va envair tot de dalt a baix. Això sí, aquesta vegada van deixar de banda el pas mortífer que els havia propinat una derrota en mans d'un frare aparentment inofensiu. En un tres i no res van arribar a la plana on hi havia el monestir jerònim. Hi van entrar a sac i van llevar la vida d'algun pobre pare que va gosar plantar-los cara, fins que en van pactar la rendició amb l'abat.
Els pirates sarraïns volgueren saber qui els havia vençut en la incursió anterior. Qui els havia llançat cruelment contra el llençol de la mar i les roques dels penya-segats des del ja conegut Passet del Frare. Però l'abat es va negar a confessar, tot i que ho sabia perquè li ho havia revelat el seu amic i germà del monestir, i ja s'havia escampat per tota la comarca, i encara més enllà. Així, doncs, els infidels i servidors d'Al·là, com que l'abat no va delatar l'autor de la proesa, se'ls van emportar tots fins a Bugia, al regne de Barbaria o del Magrib.
Ja a terres mores tots els frares jerònims van pensar que estaven perduts i que ben prest els llevarien la vida. Però com que no hi ha res més llaminer que els diners, aviat van trobar l'alliberament quan el reial duc de Gandia Alfons el Vell en va baratar la llibertat per uns quants milers de dirhams algerians. I així va ser com els pares jerònims van tornar al Regne de València. Aquesta vegada, però, a la vall del riu Vernissa, on el duc els va proveir de terres fèrtils, aptes per al conreu de la canyamel i algun cítric esmaperdut, i propícies també per als llegums i les hortalisses. Sant Jeroni de Cotalba va resultar un lloc idíl·lic i sobretot segur, lluny dels perills de la mar propera, sempre assetjada pels temuts i despietats pirates barbarescs.
Fra Guillem pensa en tot allò, en aquells anys jovenívols i alhora emocionants, mentre deambula pel claustre del monestir i arriba fins al sepulcre de l'abat. Cada 2 de gener, al sendemà del dia de Cap d'Any, repeteix el mateix ritual. Ajup el cap i els ulls i somriu, sorneguer, abans de pregar per la seua ànima i d'agrair-li a l'amic la deferència de no haver-lo delatat aquell dia que els moros, assedegats de sang i delerosos de revenja, l'haurien degollat sense miraments si hagueren sabut que ell era qui els havia llançats tots a la mar i contra les roques. Gràcies al Passet del Frare, ço és, a la seua astúcia. Perquè ja se sap que l'enginy és salvador i que més val tenir manya que no força.