Aningú se'ns escapa que els resultats dels treballs de l'arquitectura estan indisolublement lligats a les decisions polítiques. Des del traçat d'una vorera fins a l'amplària de les escales que ens porten a estendre la roba a la terrassa, tot passa per una regulació que naix de les instàncies que ens governen. Per això, és tant important l'arquitectura des del govern de la ciutat, perquè permet la facilitat o la incomoditat de construir la vida quotidiana, com ara l'altura dels edificis que irrompen en les nostres finestres o la instal·lació dels pilons o les escultures que creixen a les voravies. La vida útil en confrontació quasi permanent amb l'espai bell, desaprofitant cada ocasió en què podrien emparellar-se.
És evident que és en els carrers on l'acció del govern municipal més suporta la crítica ciutadana. Faltaria més. Tot és susceptible de millorar, pensa l'irreductible vianant o l'infatigable conductor, tot, però, també pot empitjorar, es lamenta el decebut historiador. Ho comprovem dia a dia. I, des de fa un temps, des que sembla que han acabat les obres a l'anomenat passeig de l'Estació, encara que no hi haja estació visible ni es condicione el passeig des del poble vell. S'ha perdut, així, una vegada més, l'oportunitat d'arriscar, actuant de manera aïllada, pensant la ciutat com un conjunt de fites en lloc d'una fita en si mateixa. A ningú se li passa pel cap plantejar l'eliminació del tràfic pel carrer que encara s'anomena, amb eufemisme "desarrollista", "Diagonal de Traspalacio". Aquesta actuació implica, a més, una manca evident de visió per traure la ciutat de la indefinició en què es desenvolupa, pensada en funció de la seua sociologia electoral. Molt ens temem que s'abandona de nou l'oportunitat de situar Elx enfront de la seua història, portada a la llum només amb unes quantes pinzellades, unes restes fossilitzades.
Sorgí en un principi sota l'aparença d'una obra civil que recollia algunes traces racionalistes amb l'abundància de línies verticals que cenyien la vegetació dels parcs. A banda de les remembrances a les quals ens du qualsevol mur, i del qual s'ha escrit molt ací, la utilització de materials ens donava una nova lectura de les influències del cos arquitectònic que, com tota mena d'avantguarda, amagava en el fons un retrocés. I no tardà a manifestar-se l'autèntic esperit. En poc més d'un segle hem passat del primer passeig romàntic a un nou espai encara per definir; hem anat des d'un passeig nascut per facilitar la comunicació dels veïns amb l'estació que servia a la nova via ferroviària, però, abans de res, per afavorir la confortabilitat dels viatgers que arribaven, fins a un carrer que serveix ara per poca cosa.
Què és, però, aquest espai ara? Un espai que, a pesar de l'aparició de les restes rescatades a l'Hort del Gat, més apropiades per a dins un museu, d'aquell passeig saló que pretenia emparellar la utilitat de l'anterior sobre el qual s'alçava amb la bellesa d'unes formes a les quals tant col·laborà Pere Ibarra i que d'alguna manera s'intueixen al Pont Nou, es basa en aquell altre passeig modern, sorgit del cap de Pérez Aracil. D'aquest encara queda alguna cosa també, no debades es conserva pràcticament intacte eixe jardí lateral per mantenir la pervivència dels automòbils al costat dels vianants, de la mateixa manera que fa cinquanta anys. Realment, encara que canvien algunes formes, tot segueix igual: aquella vella idea de l'Antic Règim, tant actual ara com quan la feia servir el Príncep de Salina, dit Il Gattopardo, una idea que tant agradava a la gent que ens ha construït aquesta Europa que ens ofega.
Per tant, és un espai irremeiablement romàntic, i vol tenir també alguna cosa de saló, malgrat que no passegem ja sota parasols ni amb barret calat, i encara passen cotxes, i alhora és modern, candorosament modern, però són els elements populistes que destaquen sobre totes aquelles voluntats arquitectòniques, com ara els tendals medievals i la innovadora font tipus guèiser, els que ens diuen que no pot ser tot a la vegada. Perduda l'oportunitat d'integrar aquest espai en el centre històric, eliminant la presència de cotxes que aïllen els parcs, el MAHE i el Palau dels Altamira de la resta de monuments, el resultat és una obra eclèctica, a la manera en què en els temps de l'autarquia a la postguerra en un mateix edifici alguns arquitectes barrejaven, aplicant el bon gust, els elements propis del racionalisme amb l'art-decó i la inspiració arabitzant en record de l'esplendor d'unes arrels arrancades de soca-rel.
Qualsevol està en el dret d'intentar replantar aquestes arrels si se li presenta l'ocasió, encara ser conscients que no agarraran a la terra, que en els nostres dies necessitem d'altres solucions per mantenir la memòria. Per tal motiu, ens preocupa que aquesta manera d'actuar siga la que dirigisca la restauració de la Calaforra o la rehabilitació del convent dels Mercedaris, amb la possibilitat de complicar-nos la vida a través d'espais creats com a juxtaposició d'elements, a primera vista, sense criteri, que afavoreixen el mal gust.
