En un article anterior exposava la manca de paciència que moltes vegades tenim els humans en el moment actual. Tot i això, continue pensant que un dels factors que ens generen més maldecaps és la impaciència. Esteu d’acord amb la meua afirmació? Us heu sentit intranquils per alguna cosa que us molesta o no us arriba? Penseu que la vostra voluntat s’ha d’acomplir ja perquè és el vostre desig? Viviu marcats per una agenda minuciosa o mireu constantment el rellotge? Sí, us ho confirme, jo també he estat un impacient en moltes ocasions. Potser finalment he aprés que tot ha de seguir el seu camí i que les coses arriben quan toca, sense forçar-les.
Vaig participar dijous passat en un seminari del grup de recerca Estudis Transversals de la Universitat d’Alacant, dirigit per la professora M. Àngels Francés, que tenia com a títol “Producció, transformació i transferència de coneixement(s) en períodes de crisi”. Una oportunitat per a posar en comú i debatre diversos estudis i anàlisis sobre la producció literària i artística de les nostres cultures en un temps marcat per la darrera pandèmia de la COVID-19 i altres fenòmens similars. Per la meua banda, vaig oferir una anàlisi sobre la creativitat literària durant el confinament. Així, vaig exposar l’experiència del volum de relats col·lectius –on jo mateix vaig participar– “Todo era marzo”, un luxe d’edició al costat de companyes i de companys com Elia Barceló, Lola Blasco, José Luis Ferris, Luis Leante, Juan Carlos de Manuel, Gerardo Muñoz, Lliris Picó, Mariano Sánchez Soler o Paco Sanguino, entre altres. En aquell volum editat per Juanjo Cervetto, oferíem la nostra experiència, a través de la ficció, en els mesos del confinament.
Amb el pas del temps –i la paciència com a lector– he pogut localitzar obres literàries que han estat producte de diverses crisis socials, bé com a factor d’inspiració en la redacció, bé com a punt de construcció d’una ficció. Aquest és el cas, entre molts altres, de l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. L’autor portugués va saber plantejar una crisi sanitària com la de l’epidèmia que feia perdre la visió per a establir un marc de reflexió directa i punyent d’aspectes tan actuals com l’egoisme i la lluita per la supervivència. El mestre Saramago, com sempre, ens aporta un discurs lúcid, intens, que deixa impressionat el lector davant d’un espill en el qual es pot contemplar la societat actual.
Si un element ha caracteritzat bona part de les angoixes que vam viure en l’experiència col·lectiva del confinament de l’any passat, aquest ha estat la impaciència. Va ser Zygmunt Bauman qui va establir el 2008 l’anomenada “síndrome de la impaciència”. Em sembla que la síndrome que apuntava com un dels trets de la societat actual va evidenciar-se durant el nostre confinament i que, a hores d’ara, encara estem subjectes a la seua acció. Com apunta el filòsof, tota demora, dilació o espera s’ha transformat en un estigma d’inferioritat. Així, l’alta jerarquia fan esperar la resta dels mortals per atendre’ls, de vegades sense resposta, com una mena de recordatori de qui ostenta el poder. Si som importants, podem aconseguir de manera imminent el que volem. La resta, ha d’esperar.
Vés tu per on durant el confinament tots vam patir la mateixa malaltia: havíem de ser pacients perquè no teníem respostes ni indicacions per quan podríem recuperar la normalitat. Per això he hagut d’escoltar veus pròximes que acusen els nostres governants de “liquidar els drets individuals” sense cap tipus d’argumentació, només per caprici i per una mena de voluntat repressora. No els entenc, calle davant d’aquestes argumentacions banals i egoistes que només pretenen amagar que ells també van patir la “síndrome de la impaciència”.
Aquesta és l’evidència, com apunta al final de la novel·la esmentada de Saramago: “crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs”. Volem ser pacients perquè es tracta d’un valor positiu dins de la nostra societat, però tot al contrari, no sabem deixar a banda l’angoixa que ens produeix el pas del temps i, més encara, no fer el que volem en tot moment, com un atac a la nostra llibertat. Caldria recordar però, que els drets individuals comencen quan pertanyen al col·lectiu: obrim els ulls! Paraula d’impacient redimit!.
