Malauradament, hi ha guerres i guerres. I, en conseqüència, refugiats de primera i refugiats de segona. Sembla que no és el mateix tenir els cabells rossos i els ulls blaus que tenir la pell morena i dur vel al cap. Això ho estem veient a les clares aquestes últimes setmanes quan Europa ha obert les portes de bat a bat als ucraïnesos i les ha tancat amb pany i forrellat, per exemple, als siris que fugen del conflicte bèl·lic latent al seu país i els deixa morir ofegats enmig la mar.
Quina diferència hi ha, doncs, entre un ucraïnés i un siri? Cap ni una. No n’hi ha. Els dos són persones. Tristament, allò que subjau és el racisme i la intolerància d’una Europa solidària, però que ho és de manera excloent. Perquè si fa dos anys Espanya enviava un avió i dues tripulacions de la Guàrdia Civil a la frontera greco-turca com a suport arran l’èxode del poble siri, ara la mobilització per tal de portar persones d’Ucraïna a les nostres terres és, si més no, sorprenent quant a la urgència i la pressa amb què es procedeix actualment en comparació amb la participació al Pròxim Orient aleshores. ¿És que no escampaven el poll els siris, i no fan el mateix en aquests difícils moments els ucraïnesos, per culpa d’una guerra atroç i immisericorde? Que les bombes i la destrucció no són iguals a Damasc que a Kíiv?
¿I com li expliquem ara a una persona de Síria, Líbia, el Iemen, Palestina o el Sàhara, posem per cas, la vergonyosa actitud d’aquesta Europa racista? ¿És que la imatge de la mort d’aquell xiquet ofegat en una platja de Bordum (Turquia) dol menys que la d’un nen sagnant i plorant de por a Mariúpol? Aquest greuge comparatiu és molt cruel, injust i perniciós, però, sobretot, és també furiosament discriminatori, hipòcrita i poc democràtic. Siguem solidaris al 100%. Les mitges tintes no s’hi valen.
