Després de tants dies d’onades de calor infinites que semblen no acabar-se, a remulla com un cigró, m’he tornat a llegir la Divina Comèdia de Dant en la traducció que fa uns anys va fer magistralment Joan Francesc Mira. No hi ha com tornar a llegir una obra que et va cridar l’atenció però que, amb el temps, assaboreixes encara més. Així, una de les tres parts que més m’ha tornat a colpir és el del pas de Dant i el seu guia, el poeta Virgili, pel purgatori. Després de les dificultats de l’infern, els poetes arriben a la muntanya plena de graons a través de les quals les ànimes redimeixen les seues faltes: “Començaré a cantar el segon regne, / on l’esperit humà es purifica / i esdevé digne de pujar al cel”. Una lloança per una nova part del món on Dant perdrà el seu acompanyant, un Virgili pagà que té vetada l’entrada al paradís, i trobarà la guia definitiva en el seu ascens al món diví, Beatriu, el seu amor de joventut. Paraules de goig i de felicitat per un estat incert, entre els turments de l’infern i la felicitat del paradís, que costen d’entendre des de l’òptica actual i que remeten, sense dubte, a l’intent d’explicar als seus coetanis del segle XIV l’estructura de l’altre món.

Sobre el purgatori, els teòlegs cristians n’han escrit molt. Els ortodoxos i els protestants el rebutgen; els catòlics, a través del Concili de Trento ratificaren la seua existència. Siga com siga, en l’actualitat el terme ha passat a formar part de la llengua actual per a definir un estat de la vida difícil i amb moltes penes; així, podem dir que “hem passat el purgatori en vida”, de manera que expressem que hem tingut una existència plena d’entrebancs i de maldecaps. D’igual manera, un terme similar, els dels “llimbs”, que en origen descrivia el lloc on anaven les ànimes dels xiquets morts sense haver estat batejats encara, és utilitzat en la parla quotidiana quan sembla que no estem massa ben informats d’alguna cosa: “estar en els llimbs”. En tots dos casos, ens referim a situacions poc còmodes en les quals semblem estar fora de lloc i amb tot en contra. En poques paraules, ens trobem en terra de ningú, això és, ni en una part ni en una altra i, per això, tot i no ser creients, podem entendre la utilització d’algun dels dos termes.

Trobar-se enmig de tot i no prendre posició per cap de les dues parts d’un possible conflicte té alguns aspectes positius. Ben cert és que sempre he pensat que cal ser amic dels amics ja que dels altres difícilment aconseguirem ser-ho. Però en algunes ocasions és recomanable ser objectiu en els comentaris i no oferir lloances exagerades que poden crear histrionismes innecessaris. Així, és normal que tots tinguem unes preferències socials, polítiques o ideològiques, que tots tinguem gent que ens és més pròxima que altres, però sempre he pensat que, quan fem públiques les nostres valoracions sobre situacions a debatre, és altament positiu oferir tots els punts de vista i, això sí, concloure amb les nostres preferències si així ho considerem. No suporte les lloances gratuïtes que poden fins i tot tenir matisos masclistes o homòfobs: aquesta és la contradicció.

Potser aquest és un dels punts dèbils del periodisme actual, com també de l’eclosió dels articles d’opinió en mitjans de comunicació, en blocs personals o a través de les xarxes socials. Oferir una visió esbiaixada des de l’inici d’una realitat és com si el benvolgut Dant només haguera escrit dues de les tres parts de la seua obra: l’infern i el paradís. No us sembla que cal reclamar el punt mitjà, l’espai de transició entre les altres parts per entendre millor la realitat? Perquè en ocasions, la felicitat descrita en el paradís no és certa, com tampoc les desgràcies de l’infern. Perquè en el fons, la percepció de la realitat es troba en el món de l’apreciació subjectiva de cadascun. I per més virtuts que contem no sempre convencerem els altres de la nostra apreciació. És per això que opte lliurement per fer cas al vers citat de la Divina Comèdia, els avantatges d’aquest segon regne, el Purgatori, on l’esperit humà es purifica. Paraula d’una ànima lliure!.