La infermeria preocupa i alerta

Amb les polítiques de la Conselleria de Sanitat la infermeria ha d’estar preocupada i alerta. Recentment s'ha publicat, dins del Pla d'Acció d'Atenció Primària Comunitària (PRI) 2022/2023 de la Generalitat Valenciana, un document anomenat “Guia en Processos Aguts, intervenció infermera”. Aquesta guia tracta de desenvolupar un nou model organitzatiu de gestió de la demanda assistencial urgent, al que es pot sumar la “Guia per a la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments subjectes a prescripció mèdica per part de els/les infermers/es: febre”. Tot això sembla que s'està implementant amb certa pressa en nombrosos departaments de salut.

Cita el primer document, que "la implementació d´aquest nou model d´atenció permetrà augmentar la capacitat de resolució de les consultes d´infermeria i suposarà el desenvolupament de noves habilitats i competències ... Aquestes noves competències assistencials de la infermera la convertiran en referent en la prestació de cures davant símptomes que presenten els pacients, en col·laboració amb el metge”.

Junt al sexisme en el llenguatge a la Guia hi ha errors de pes. Objectius com els de convertir la infermeria en “referent en la prestació de cures davant de símptomes” o augmentar la seua “capacitat de resolución” són només que mistificacions.

La infermeria és ja un referent clau en la prestació de cures. La infermeria constitueix més de la meitat del personal sanitari qualificat de tot el món i exercim un paper essencial en l’atenció i els resultats de salut dels pacients. La infermeria no treballa davant de símptomes, sinó davant de necessitats d'una població cada vegada més envellida, amb un augment de la càrrega de les malalties cròniques i, per desgràcia, en un context socioeconòmic on les desigualtats en salut seran cada cop més pronunciades, especialmente si fan progressar la privatització -la “col·laboració públic-privada”- de la sanitat.

No podem imaginar com aquest nou model organitzatiu pot millorar la capacitat de resolució de les consultes d'infermeria. Com saben, cada infermera té una quota de població de referència (situant-se actualment en 1500 pacients per infermera segons fonts de la Conselleria de Sanitat), i unes competències autònomes que desenvolupa amb absoluta independència. Dins d'aquestes competències hi ha ser el principal referent de les cures que necessita la persona, família o la comunitat (amb les visites i l’atenció domiciliària…), incloent-hi el desenvolupament de plans d'intervenció, l'educació sanitària, l'educació sexual, l'atenció escolar, el formar en estratègies d'autocures i millorar l’atenció comunitària (amb la mediació intercultural o la cerca i formació en agents de salut, per exemple). La infermeria forma part de l'equip de professionals del Centre d'Atenció Primària des d'on treballa de forma integrada amb la resta de professionals per a respondre a les necessitats de salut de la seua zona assistencial.

Sense dubtes, que l'Administració pretenga que assumim noves funcions sense modificar la dotació de professionals, desvirtuarà la nostra feina, la nostra identitat professional, construïdes històricament. En lloc d'impulsar un treball d'infermeria comunitari real, en aquests moments molt insuficient, pretén fer-nos creure que aquestes noves habilitats ens faran més valuoses. L’orientació de la Conselleria és mistificadora perquè comporta implícitament una devaluació del treball que avui ja estem fent. Com planteja l'Associació d'Infermeria Comunitària "No es tracta de resoldre patologies mèdiques de pacients sense cita... sinó de posar en valor i impulsar les competències específiques de les infermeres comunitàries”. I, en segon lloc, perquè, explícitament és una mentida, ja que més funcions amb el mateix personal suposa l’abandó del nostre treball actual. No és posible fer més amb el mateix personal.

A l’Atenciò Primària del País Valencià (Informe de la FADSP, 2023) per cada 1000 habitants hi ha 0,6 professionals d’infermeria. És de les taxes més baixes de l'estat, per damunt de la taxa de Madrid (0,5) però molt allunyada les taxes de Navarra (0,8) o Aragó (0,8). I atès que l’espera per a rebre atenció als centres de salut es major quant menor és la taxa de personal d’infermeria en aquests centres, no ens ha d’extranyar que el percentatge de les persones que demanen una cita a l’Atenció Primària i que són ateses més enllà de les primeres 24 hores siga, al nostre país, també de les més baixes de l’estat. També la nostra taxa de professionals d’infermeria als centres hospitalaris és de les més baixes de l’estat (3,4 per 1000 habitants) i això també suposa un risc, ja que se sap que quant menor és la quantitat de personal d’infermeria per pacient major és la la mortalitat, la morbiditat i els dies d'estada hospitalària. Molt lluny queda, sense dubte la quantitat del nostre personal total d’infermeria de la mitjana dels països de l'OCDE.

Treballem en una sanitat precària, que afecta a totes les professions, des de zeladores fins a metgesses. Una falta de personal que s’associe, com és lògic, a una conseqüent sobrecàrrega en l’assistència.

Per tant, més enllà del valor real que poguera tenir el procediment indicat en la Guia (del qual, per cert, no se’ns diu res), què fa pensar que es diga que la infermeria pot assumir una funció addicional quan les seues funcions les realitza ja amb evidents dificultats? I és que la quantitat sí importa.

El document que desenvolupa la “Gestió infermera de la demanda”, s'inicia amb una cita que diu “saber i no actuar és no saber”. Saber que necessitem més infermeria i altres professions orientades cap a les necessitats de la població i la salut comunitària que integren els equips d'atenció primària, i no actuar (com fa el Conseller de Sanitat): és no saber.