Amb un títol que sembla un tros d' haiku oriental, El rastre blau de les formigues, l'escriptor menorquí Ponç Pons ens presenta el seu món singular. Es tracta d'un llibre equívoc per la seua ubicació en una col·lecció de poesia. El rastre blau de les formigues és un esplendorós llibre d'aforismes que s'acosta a l'assaig, al pensament, molt més que l'exercici líric. I encara diria que amb tocs molt prosaics marcats, això sí, per una agudesa espurnejant.
Ponç Pons és, fonamentalment, autor de llibres de poesia, i també del diari Dillatari, un esplèndid exponent de la literatura del jo (maltractat, al seu dia, per una crítica prou estúpida). Enamorat de la cultura portuguesa i de l'obra de Miquel Torga i de la de José Saramago, l'autor té, un altre punt de referència: Henry David Thoreau; l'escriptor americà en allò que té de fraternitat còsmica, d'ètica austera i en fer de la senzillesa un evangeli a seguir és tot un mestre del menorquí. En una altre ordre de coses, l'escriptura de Ponç és una celebració continua de llibres, de lectures, d'autors. Allà on va, on pensa, a l'escriptor l'acompanya una biblioteca i en fa una citació, una al·lusió temàtica, un resum, un discurs antitètic, una paròdia, una interrogació, una nota d'humor...
El món que dibuixa l'autor menorquí és complaent, va prenent forma des de la lectura com un aliment fonamental i diari des d'on va caçant al vol idees, imatges, observacions domèstiques... Ara entra una idea literària, ara una observació existencial, ara una percepció visual de Sa Figuera Verda, ara fa una comparació entre les ales de les gallines i les d'alguns poetes... Amb tot açò, Ponç Pons va dibuixant un croquis existencial, si bé desproveït de gramàtica, amb una rotunda aspiració a assolir la plenitud de l'instant que diria Thich Nhat Hanh.
