La mort d' Isabel- Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020) ha consternat el nostre món cultural i també el cívic. El fet cert és que en la nostra cultura, l'escriptor -sobretot determinats escriptors- sempre són més que homes o dones de ploma. I què són? Són agents sociosemiòtics que encarnen i representen un país. I encarnen i representen uns valors de lluita, de resistència, tot alimentant o completant el relat col·lectiu amb múltiples portes i finestres. Escriure poesia, teatre, contes o assaig en una llengua com la nostra és una opció política. Un gest compromés en la seua supervivència.
Isabel-Clara Simó era una escriptora però, sobretot, una dona militant: del feminisme, de la causa nacional, de les idees de progrés. Una part de la seua obra no està en l'escriptura i en el llibres, sinó en els seus parlaments. Amb una dialèctica brillant, divertida, lúcida excel·lia en escenaris públics. En auditoris menuts o mitjans, igual que davant de multituds, Simó desprenia una energia que s'encomanava amb facilitat. Tenia una veu potent i càlida, mostrava passió i, per això, seduïa.
De la seua obra, destaca una novel·la: Júlia (1983), la novel·lització de la revolució del petroli d'Alcoi que es revoltà contra l'alcalde Pelletes. Una obra ben construïda i amb la força fascinant de la personalitat de la protagonista. Però l'autora era també molt bona en la prosa d'idees. Recorde els editorials de la revista Canigó amb una dialèctica esmolada o llibres com Adéu, Boadella (2008) on partia del postulat que «la realitat cal analitzar-la i no renyar-la».
En el meu record, hi ha dues persones en Isabel-Clara Simó: la d'abans de la mort del seu fill, abrandada i il·lusionant i, una segona, més apagada i trista, afectada per la duresa de la pèrdua. Però en el meu record predomina la primera, la dona que ens deia que no ens hem de conformar amb viure, sinó que cal lluitar, estimar, somiar... Coratjosa i infatigable desprenia una força magnètica.
