En l’actualitat tenim empresàries agrícoles que dirigeixen les seues explotacions, formen part d’associacions, venen els seus productes ecològics i s’adapten als temps, però segueixen fent faena, molta faena, tant als bancals com a les cases de camp, en un esforç poc reconegut. Així ho expressava Teresa Antón Díez, presidenta provincial d’AMFER -Asociación de Mujeres y Familias de Ámbito Rural- el passat 15 d’octubre amb ocasió del dia de la dona rural: «Ningú em negarà que, al llarg de la història, hem ocupat un segon pla, hem passat desapercebudes i encara tenim molt de treball a realitzar per a poder assolir el lloc que mereixem».
A l’inici del segle XX, la meua besàvia Tònia i el seu marit van passar a viure de Perleta a Torrellano, a la finca La Creueta, com a nous arrendataris de la finca. La dona del propietari, Joaquín Cruz Bru, era Carlota Liñán, nascuda i resident a Madrid, a qui coneixíem com la senyoreta, una dona de gran presència, elegant i ben vestida, que només visitava la finca una vegada a l’estiu des de la seua casa al centre de Santa Pola. Passat més de mig segle, les seues filles Ana María i Pilar foren les encarregades de negociar amb l’Ajuntament d’Elx la venda de la finca per a la construcció del polígon Elx Parc Empresarial.
A la casa, la faena principal era atendre els animals, fer segó per a les gallines, segar alfals per als conills, posar garrofes a les mules, a més de mantenir la casa i fer el menjar per a la família i els criats que hi vivien. Tònia va ser una dona de gran coratge que portava endavant la casa i els cinc fills, a més d’ajudar en època de collites, de cosir per a tots, i d’atendre les exigències d’un marit amb caràcter, que, segons compten, una vegada es va menjar seixanta figues de pala i va comptar-ne les pells per a demostrar-ho. L’àvia Teresa la succeí al comandament de la casa de La Creueta, quan es casà amb el seu fill major. D’ella deien que era forta i valenta per al treball i carregava sacs a l’esquena tant com els homes, però això va ser per molt poc de temps, ja que va morir de part a Elx, on havia anat a tenir el fill a casa dels avis, que s’havien traslladat al poble. La mateixa setmana va morir una altra partera al mateix carrer. Temps durs en què una dona jove i sana podia morir a conseqüència del part.
Trinitat, vídua jove i sense fills, es casà un any després amb el meu avi, es féu càrrec del nadó i de la casa. Des d’aleshores passa a ser la mare per al meu pare i la iaia per a nosaltres. Havia nascut amb el segle, a Asprella, a la Casa del Marqués, coneguda com la Casa Gran d’Asprella, on vivia la seua família com a servents dels senyorets. Ella es convertí en l’ànima de la casa, la que de bon matí es posava tots els dies a trossejar pa i fregia les molles per a l’esmorzar per als treballadors, la que mantenia un ombrall ple de mates, amb una hortènsia que arribà a tenir tres-centes flors, a més de totes les tasques de dona rural esmentades adés i l’atenció a sa mare, ja major, com feien totes les dones. També a La Creueta se solien celebrar reunions familiars i d’amics vinguts del poble, fet que, com sempre, per a les dones de la casa significava esbarjo, però també molta faena per atendre els convidats: neteja a fons, preparar monjàvenes, matar animals, fer costra, parar taula amb roba ben planxada, copes, vaixella. Altres distraccions de l’època eren escasses, com a molt es reunien per ballar el ball xafat en qualsevol creu de camins amb una guitarra i un guitarró.
Al principi dels anys cinquanta, època de la fotografia, Trinitat estava a càrrec de tres joves: mon pare, un nebot que havia quedat sense mare i un altre els pares del qual vivien exiliats a Casablanca. Un dia, aquest darrer, va trobar una carta que sa mare li havia escrit a sa germana Trinitat. En la carta deia textualment que feia cinc mesos que no veia res, cosa que, en el llenguatge de les dones volia dir, com sabem, menopausa. Els tres fadrinots van posar-se a plorar desconsoladament, creient que la tia Tonica s’havia quedat cega, així els va trobar Trinitat. I no li’n quedà altra que seure els tres en rogle i explicar-los quatre coses sobre fisiologia femenina. Una anècdota que posa en evidència el gran desconeixement i la falta d’informació dels joves sobre el món femení.
Angelita, ma mare, va passar a estar a càrrec de la casa de La Creueta quan es casà i aleshores els avis passaren a viure a Torrellano. Les seues funcions en la finca continuaren essent les mateixes de l’àvia: els animals, triar ametles, assecar figues, tomaques o raïm, fer conserva, atendre la família i dos o tres treballadors que hi vivien permanentment. Tenia molt clar que volia que les seues filles estudiaren per a deixar la vida en el camp.
En la fotografia podem veure la quadrella que treballava a l’hivern per a collir faves, formada per dones de la contornada, que en moltes ocasions eren germanes. Els sous de l’època eren baixos i, a més, hi havia la injusta diferència salarial amb els homes. Actualment, els convenis agraris contemplen la igualtat salarial, encara que, segons la Unió Europea, existeix una bretxa del 16%, motivada pel fet que només es cobra salari per una part del treball, i amb això s’emmascaren moltes tasques rurals portades a terme per les dones.
El treball de les dones al camp era dur i la setmana es feia, irremeiablement, molt llarga, per això els diumenges es vivien plenament. L’oci consistia a anar al ball i al cine. A Salades s’anava al ball de José Barceló, que també tenia cine. Igualment s’anava a Torrellano, al cine de Salvador Segarra i després al ball. Però tant a un lloc com a altre no es podia evitar que al voltant del recinte es disposaren les cadires per a les mares, vigilants de la decència de les seues xiques i disposades a criticar tot allò que se n’isquera d’ordre. Al ball s’anava en bicicleta o, quan ja es tenia nóvio, en moto, en moltes ocasions amb tres persones, és a dir, la parella i la germana petita que feia de carrabina. Tots dos fets mostren el control sobre les dones per la moral tradicional de l’època. En estiu s’anava a la pista de Barceló, a Torrellano, a les festes d’Elx, a veure l’Àngel i la Coronació, i a les festes de la contornada. Els diumenges es veien passar les motos pel camí de davant de La Creueta, amb les xiques assegudes de costat, ja que la falda tub no deixava altra possibilitat i dilluns arribaven ben contentes i a l’hora de l’esmorzar, ballàvem i cantàvem el Popotitos o Bailando twist, cosa que per a mi, que era una xiqueta, resultava fascinant.
Totes les dones de la quadrella van treballar a jornal quan eren fadrines. Després, de casades, es dedicaren a altres menesters, i les noves generacions de dones anaven optant per la màquina d’aparar, mentre les feines del camp quedaven per a gent vinguda d’altres zones. A partir dels seixanta es generalitza aquesta reconversió de les treballadores del camp en aparadores. A moltes cases hi havia més d’una màquina, una per a la mare, que, a banda de portar endavant la casa, els animals i en molts casos ajudar en les collites i portar un petit hort d’autoconsum, completava la jornada amb les tasques d’aparar. L’altra màquina era per a les filles, que començaven a cosir sabates a jornada completa molt joves, només deixar l’escola, i continuaven fent-ho després de casades, adaptant-ne el ritme a les necessitats de la família.
La fotografia de les dones data del 1963 i podem dir que és del final d’una època. Cinc anys després ja s’havia produït el canvi, el terme d’Elx passà de 73.320 habitants l’any 1960 a 122.663 la següent dècada, d’acord amb el procés d’industrialització i l’arribada massiva d’immigrants, no sols a la ciutat sinó també, com esmentem, al camp, per omplir el buit que el pas a la indústria del calcer hi deixava. En concret, a La Creueta, la faena de camp va anar variant, ja no es plantava tant i l’arreplegada de l’ametla va ser coberta per una gran família de Huesa, Jaen, que emigrava temporalment tots els anys per a aquesta faena. Per a les dones de Huesa, podem dir que la situació era encara pitjor, per haver de migrar i deixar els fills a càrrec d’algun familiar en un cicle migratori que es completava amb la verema a França, la temporada de l’oliva a l’hivern i, per a les més joves, una primavera als hotels de la Costa Brava. Actualment, són moltes les dones d’altres països que treballen al camp, ocupació que queda per als qui no tenen altres opcions.
A començament dels setanta, la meua família abandonà l’arrendament de La Creueta i passàrem a viure a Torrellano. La Creueta fou arrendada ara per Trini, la xica que apareix al centre de la fotografia, i el seu home. Ella no va treballar al camp, sinó que amb la seua màquina d’aparar aportava un complement a l’economia familiar, com tantes altres dones a la nostra ciutat. Respecte a l’esdevenir de la resta de dones de la fotografia, en ser casades totes abandonaren el camp, almenys com assalariades. Unes es van convertir en aparadores, altres van passar a tenir una granja amb ramats d’ovelles o una explotació amb hivernacles. Les seues filles han estat deslligades del camp, han estudiat, en molts casos llicenciatures, i no mantenen amb el camp més lligam que la tradició de les celebracions familiars en casa dels avis, costum que sempre han apreciat, però que, ara, amb la pandèmia, encara esdevé més gratificant. Deixar el camp es contempla com un ascens social, no obstant això, hem de ser conscients de la gran importància que el Camp d’Elx continua tenint en l’actualitat i les seues possibilitats de futur.
He volgut, quan celebrem aquest 8 de març, donar una visió de la vida de les dones en el segle XX en una zona molt concreta del camp d’Elx, que ara s’ha transformat en zona industrial, com a evidència dels grans canvis que el segle ha comportat i com a reconeixement d’una tasca dura, fatigosa, que resta en la nostra societat per a qui no té altra elecció i esdevé doblement invisible, per ser del camp i per ser de dones.
