Aquesta paraula, per a la ciutadania d’Elx, sempre va unida al Palmerar i El Misteri. Des del 2000 i el 2008 ens acompanyen aquests títols i tot el que porten amb si.
No ha de ser fàcil, supose, per a les nostres administracions (des de la local, fins l’estatal) proveir els fons pressupostaris per a mantenir la vigència de les dues titulacions i no «baixar» de categoria una vegada adquirida.
Eixes pedres de la basílica de Santa Maria, eixa arenisca que va desfent-se amb el temps i que fa que les cornises, de vegades, siguen perilloses per a les persones. El Patronat del Misteri sempre necessitat d’ajudes per poder dur a terme les representacions de forma adequada ...
I que dir dels nostres horts de palmeres? Són barats de mantenir? L’aigua serà , supose, poca cosa comparat amb el cost de la mà d’obra especialitzada que requereixen. Per no comptar amb els productes fitosanitaris per combatre les plagues.
Em ve al cap la catedral de Burgos, eixa joia del gòtic. O la de Santiago de Compostela ..És clar que vostè que està llegint açò, com a contribuent, hi participa en el manteniment de l’ampli patrimoni cultural d’aquest regne (de moment) anomenat Espanya. I, jo no se vostè, però solem fer ho de bon grat. També és veritat que, abans com a funcionari i ara com a pensionista, tampoc em seria fàcil deixar de contribuir a la causa. No obstant és, sense dubte, una noble causa. Conservar el que els nostres avantpassats ens deixaren i conservar-ho en les millors condicions.
Però, vet aquí que hi tenim altre patrimoni (ja sabem que la paraula ve de «pater»; que hi farem?!). Tenim un patrimoni igualment immaterial, una eina de comunicació antiga i moderna a la vegada. Una eina que obre portes als estudis, al comerç, al funcionariat, a altres mons. Eixa ferramenta perfectament esmolada i en perfecte estat, malgrat la poca cura que hi tenim, és el valencià. El nostre català, el que heretarem dels mateixos que ens portaren la nova cultura, la nova religió i, amb ella, el Misteri.
Els Perpinyà, Soler, Ripoll, Segarra, Agulló, Amorós, oix,... portaren amb ells un «bell catalanesc» que encara hi forma part dels nostres patrimonis. És un llegat que gairebé no necessita manteniment. Ell sol es va transformant, adaptant, agafant volum d’aquí i d’allà.
L’única cosa que necessita per tal de mantenir-se (igual que nosaltres necessitem l’aire que respirem) és que el parlem, que el fem servir, que no l’oblidem després d’haver après a casa, al carrer o l’escola.
Recorden vostès quan les dones eren «invisibles» (encara ho són segons quins àmbits)?, doncs el mateix li passa al nostre oficial idioma, juntament amb el castellà, faltaria menys!
Recorden vostès quan les dones eren «invisibles» (encara ho són segons quins àmbits)?, doncs el mateix li passa al nostre oficial idioma, juntament amb el castellà, faltaria menys!
La nostra llengua està ahí, en el Misteri en la seva forma antiga, en els documents del nostre magnífic arxiu, ...però també al Camp d’Elx , a les reunions de les persones majors i no tan majors.
La nostra llengua existeix i té drets (en teoria). Però si anem a la pràctica veurem que la nostra «cara» UMH no té cap matèria que utilitze el valencià com a llengua vehicular. Veurem com el nostre alcalde Carlos Gonzàlez, el màxim representant d’una municipalitat amb dues llengües oficials, fa servir tan sols una quan parla en públic. I així podríem anar posant molts altres exemples de com es pot fer «invisible» una llengua, un patrimoni.
El valencià està ací, igual que els horts i les seves séquies, iguals que el Misteri. Per cert, que passa quan els cantors del drama assumpcionista no tinen el valencià com a llengua habitual?
Com poden pronunciar correctament mots que els són aliens?
Vostè passeja pels orts?Vostè s’emociona escoltant el Ternari o veient pujar la Recèlica? I per què no disfrutar dient : «a poqueta nit»; «visc en defora»; «m’agrada l’encarnella»,....
No calen grans despeses pressupostàries, no són necessaris complicats i costosos andamis, pigments especials, mà d’obra caríssima,....per tal de conservar aquest patrimoni tan unit al Misteri, l’única cosa que s’ha de fer és parlar.
