El privilegi de saber i el deure d’actuar

«Qui té el privilegi de saber, té el deure d’actuar», amb estes paraules, «those who have the privilege to know, have the duty to act», justificava Albert Einstein el haver enviat una carta al president Roosevelt, per a convèncer-lo de la necessitat de fabricar la bomba atòmica. Malgrat les seues conviccions pacifistes, l’aterrava la idea de que els nazis pogueren estar fabricant la bomba, donats els avanços de la física atòmica a Europa en aquells anys. La carta va ser determinant, perquè l’exèrcit americà no estava pel projecte, però el prestigi científic de qui havia contribuït de manera decisiva als avanços en esta matèria va ser convincent. Tot i el debat generat posteriorment sobre la bomba i el militarisme, i malgrat també el penediment posterior tant d’Einstein, que no participà en el Projecte Manhattan, com de molts dels científics que si que participaren, el cas ens serveix per interrogar-nos sobre la finalitat del coneixement i sobre el paper que han de jugar en la societat aquells que tenen el privilegi de saber.

Soc d’aquells que opinen que vivim la millor època de la història, tant des del punt de vista del progrés material com des del punt de vista del progrés moral. Per convèncer-nos, no cal més que girar la vista enrere i interrogar-nos sobre en quin dels segles pretèrits es vivia millor que ara. La democràcia liberal, amb les seues imperfeccions, me sembla una gran conquesta per a l’autogovern col·lectiu. Tanmateix però, vivim també un temps d’amenaces i d’incerteses que ho poden fer trontollar tot.

El gran progrés material dels darrers segles s’ha aconseguit a costa de sobreexplotar la naturalesa, fins el punt de trencar els equilibris que fan que el món siga com és i que permeten la nostra existència i prosperitat en ell. La idea -dominant encara hui- de que podem créixer de manera il·limitada en un planeta amb recursos finits ens ha portat a una crisi sistèmica que té múltiples manifestacions: econòmica, social, climàtica, sanitària, etc. Fa més de 50 anys ja es va preveure esta crisi (Informe Meadows), i durant tot aquest temps no s’ha deixat d’insistir en els seus perills; però hem fet poc cas a les advertències. Fins i tot ara que ja patim les conseqüències de l’error, ens ho prenem amb molta calma.

Davant les tímides mesures que s’han implantat per a corregir el problema, ha emergit un negacionisme que ha pres carta de naturalesa i està colonitzant els centres de poder. Des d’allà està revertint els acords presos per governs anteriors, al temps que difon el seu nefast missatge entre la ciutadania. Ja ha fet recular a la UE en decisions importants preses els darrers anys, i ara ens demana el vot per a fer-nos retrocedir molt més encara; al temps que, amb les seues formes autoritàries, amenaça a la mateixa democràcia. En el nostre entorn més pròxim escoltem propostes forassenyades per part del poder polític i els líders socials. Com l’esperpent de reivindicar l’ampliació dels aeroports, en lloc de reivindicar la reducció del transport aeri, per ser -amb diferència- el mitjà de transport que més contribueix a l’escalfament global, i la seua substitució pel ferrocarril que és el mitja de transport més eficient i més net. On és el compromís de la nostra classe dirigent amb la reducció de les emissions de CO2? Se’l creuen realment o ens estan prenent el pèl?

Hem normalitzat massa coses que no són normals; i disbarats com aquest els veiem pràcticament a diari sobre qualsevol tema. Són una mostra evident de que aquells que se suposa que estan al comandament no entenen realment el problema, i molt menys, estan disposats a adoptar les mesures necessàries per a corregir-lo. No entenen que hem entrat en una profunda crisi, que es posa de manifest amb fets com les dificultats que tenen cada dia més persones per arribar a final de mes, o per accedir a l’habitatge, el sensellarisme, la gentrificació, l’augment progressiu de la violència social i els conflictes entre els estats, les temperatures extremes, la violència creixent dels incendis i les tempestes, l’emergència de noves malalties, l’augment de les migracions, etc.

El nostre model de desenvolupament té els dies comptats; i si realment som una espècie intel·ligent, hauríem de saber reaccionar i desnormalitzar tot allò que no és normal. A l’igual que el feminisme ha aconseguit que hui dia no ens semblen normals coses que fa poc eren normals, hauríem d’aconseguir que deixe de ser normal el que ambientalment no ho és. Estem a temps de posar en marxa moltes accions per a pal·liar els efectes de la crisi a curt termini; i per a corregir les seues causes a llarg termini. Estem a temps de fer-ho de manera ordenada, planificant les accions i les estratègies a seguir, i preveient compensacions per a les persones i els sectors que, indubtablement, es veuran perjudicats. Però no podem perdre el temps, perquè l’increment de la gravetat dels problemes és exponencial.

Negar el problema i seguir fent el mateix que hem fet fins ara és la via segura cap a una catàstrofe anunciada, en la que cadascú haurà de buscar la seua sortida individual. Perquè l’autoritarisme postdemocràtic emergent no nega únicament les veritats científiques. Nega també els valors de la Il·lustració, i qualifica d’estafa les conquestes socials que d’ells s’han derivat. La imatge de la motoserra retallant drets, serveis públics i subsidis descriu molt gràficament el que ens espera si acaba triomfant. Realment fan molta por les seues propostes sobre retallada de drets socials i llibertats, el feminisme, la violència masclista, els immigrants, la LGTBIfòbia, l’eliminació de controls democràtics, la permissivitat per a que els poderosos actuen segons els seus interessos, etc. Quan pense en tot això, me ve a la ment la imatge de com podria ser ara mateix el món, si realment hagueren estat els nazis els primers en disposar de la bomba atòmica, sense els controls que -malgrat tot- te hui dia un sàtrapa com Vladimir Putin.

Si és cert que les generacions actuals som les millor preparades de la història, hauríem de demostrar-ho en la línia del que proposa Einstein. Aquelles i aquells que per la seua formació, o per la seua experiència professional, tenen el privilegi de saber, tenen també el deure d’actuar explicant a la societat el que està passant, per a que aquesta estiga informada i puga actuar en conseqüència. Per a què ens serveix el coneixement si no és per a corregir errades com les que estem cometent? Per a què serveix la democràcia si no som capaços d’influir sobre aquells a qui atorguem el poder de prendre decisions? Per la meua banda, m’he decidit a col·laborar amb aquest diari creant esta secció que he anomenat «el deure d’actuar». Des d’ací us anime a totes i tots a ser valents i actuar en conseqüència.