S’ha escrit i recordat molt de la relació que el poeta uruguaià Mario Benedetti ha tingut amb la nostra Universitat. Així després del 1999, amb la presència de l’escriptor, qui era el rector, Andrés Pedreño, va anunciar la creació del Centro de Estudios Literarios Iberoamericanos Mario Benedetti (CEMAB). Els seus responsables fins al moment actual, José Carlos Rovira, Carmen Alemany i Eva Valero, han donat peu al recanvi amb la col·lega Beatriz Aracil, recentment nomenada per la rectora actual, Amparo Navarro. Un projecte il·lusionant que ha anat creixent i que ha permés la presència d’escriptors i investigadors de reconegut prestigi en jornades acadèmiques i activitats culturals. Un centre que, de manera transversal, ens ha permés, als qui no som experts en la matèria, acostar-nos i trobar punts de contacte i de reflexió.
He tingut la sort de formar-ne part, bé des de la gestió acadèmica de la cultura universitària, bé des de la meua recerca en escriptors que van viure un exili en un país del sud d’Amèrica: Xavier Benguerel i Xile. Si amb José Carlos Rovira i Carmen Alemany, el projecte va nàixer i es va consolidar, amb Eva Valero he pogut contemplar l’ampliació de la seua projecció en la societat d’Alacant, en les seus universitàries i en el marc internacional. Eva va saber motivar tots els seus integrants en dur endavant els objectius del centre. Un altre element del qual Eva i jo vam ser testimonis, va ser el seu trasllat a l’actual seu en la Sala Aifos de la Facultat de Filosofia i Lletres, on la biblioteca de l’autor va trobar un espai com es mereixia, a més d’una revisió de la catalogació i la concreció d’un espai polivalent per a les diverses activitats. He d’agrair el suport del rector d’aleshores, Manuel Palomar, el vicerector de Campus, Rafa Muñoz, i el degà de la Facultat, Jorge Olcina, com també la resta de membres del Consell de Direcció i del Deganat d’aleshores. Així, el que era un projecte en origen personal i d’una àrea de coneixement, s’ha convertit en una peça clau per a la nostra institució.
Sabíeu que tenim al Campus de Sant Vicent del Raspeig la biblioteca personal de l’escriptor amb més de sis mil exemplars que corresponen a l’exili de l’autor en el nostre país des del 1980? Un exili que va començar el 1973 i que va fer possible aquest conjunt ingent de publicacions seues i de lectures personals de trenta anys de la seua vida. Encara recorde amb emoció quan el mes de setembre de 2013 el nou espai del CEMAB va obrir les seues portes. La impressió que vam tenir ens va deixar la boca oberta davant de la seua disposició però també en ser conscients que estàvem davant de la història intel·lectual d’un gran escriptor. Si l’autor ens havia visitat en deu ocasions entre 1990 i 2003, la seua biblioteca personal es quedaria per sempre. La seua ànima, la seua passió per la vida i la literatura, estaven entre nosaltres. Si no coneixeu el centre, animeu-vos, és una joia que no heu de perdre-vos!
Des d’aleshores, vaig tenir la curiositat de llegir la seua obra. I després d’ell, d’altres escriptors de l’altra banda de l’Atlàntic, com ara Raúl Zurita –benvolgut mestre José Carlos Rovira que me’l va presentar i em va regalar la seua obra. En el cas de Benedetti, em vaig adonar que la senzillesa de la seua expressió no impossibilitava la incorporació d’una reflexió existencial i vital que tants missatges m’ha ofert. Potser una mica –si em permeteu la comparació– a la dels versos del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Així, el poeta uruguaià ens recorda que el món és infinit i que els humans sempre fem per canviar-lo: “cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”. No trobeu aquesta afirmació brutal? Sobretot pel qui pensem que tenim tot controlat i aprés: la vida sempre ens dona sorpreses. En el meu cas, va ser conéixer de primera mà la seua obra i el centre que tenim a la nostra Universitat.
