He llegit per casualitat un escrit que valorava les deu paraules més belles de l’espanyol. Una tria subjectiva que algú anònimament ha fet sense adonar-se que algun dels vocables escollit són comuns a la resta de llengües romàniques: etéreo, elocuencia, iridiscencia o efímero, entre altres. Em centraré en aquest últim per a ressaltar els diversos prejudicis que en la nostra quotidianitat pesen davant del concepte. Així, podem consultar en diversos diccionaris de qualsevol de les nostres llengües oficials que s’entén com a “efímer” allò de curta duració i passatger. S’esmenten exemples com que “la felicitat és efímera”. Disculpeu-me la meua contrarietat: no n’estic d’acord. Per què un sentiment com la felicitat ha de ser caduc? Per què no podem aconseguir que tota acció o sensació siga perenne?
Caure en apreciacions com l’anterior incrementa, per tant, el sentit negatiu de la paraula per a l’actualitat. En una societat marcada per l’ànsia de consum, ens hem acostumat que tot producte obtingut acaba tenint una data de caducitat molt pròxima, tant que hem assumit com a normal que cada període curt de temps hem de canviar o tornar a comprar allò que ens és necessari, des d’una peça de roba a un ordinador, des d’un bolígraf a un cotxe. Tot sembla dissenyat i construït perquè de manera periòdica ens vegem obligats a adquirir un altre objecte de recanvi. Fins i tot apliquem el mateix procés mental amb els éssers vius que ens acompanyen, plantes o animals de companyia; hem assumit com a normal que cada any hem de visitar els vivers per a renovar la decoració del saló i que cada deu o dotze anys –segons l’espècie– soterrarem el nostre gosset que tanta companyia ens fa.
En relació als aspectes immaterials, com ara la lectura, la visualització d’una pel·lícula o, fins i tot, una relació de parella, entenem que és d’un ús. Sí, ja sé que sembla una afirmació exagerada comparar la vida d’un llibre, d’un producte artístic o d’un amor. Podem entendre que una vegada hem conegut la història que hem llegit o contemplat a través de la gran pantalla, ja no tornem a repetir el procés, però quantes vegades hem sentit que “l’amor s’acaba”. No estic d’acord, en absolut; allò que s’acaba esdevé així perquè ho decidim nosaltres. Per què no ens rebel·lem i tornem a llegir aquell llibre que tant ens va agradar? O repetim la projecció d’aquella pel·lícula? O mantenim o fem créixer l’estima que tenim amb la nostra parella o persones que ens atrauen? Daniel Pennac va publicar el 1993 el llibre Com una novel·la on incloïa el seu particular decàleg sobre els drets imprescriptibles del lector, entre els quals citava el dret a rellegir pel pur plaer de la repetició. Proposava, per tant, traure la lectura de la categoria d’allò efímer i convertir-la en una acció perenne, continuada.
No és la meua voluntat reflexionar o proposar accions que convertisquen en continuades alguna de les activitats o conductes immaterials que he citat, me les reserve per a la meua intimitat, sobretot les referides a l’estima cap a les persones. Potser el meu objectiu és aportar el meu petit gra de sorra contra les imposicions directes o indirectes sobre la valoració de les coses. És obvi que la caducitat de les coses i dels éssers vius és una realitat innegable que no podem fer res sinó assumir-la: un aliment deixa de tenir les seues condicions òptimes quan uns microorganismes, amb el pas del temps, el fan malbé; l’oxigen acaba destruint les nostres cèl·lules, tot i ser essencial per a la nostra existència. Estic en contra, per tant, de l’assumpció que els sentiments o les accions humanes tinguen data final. Es tracta així d’un atemptat contra els drets dels humans; cadascú tenim la suficient llibertat per decidir quan posar punt i final a una afició o sensació. Aquesta és la força de les persones, la victòria davant d’altres espècies: decidir individualment quan retallem o canviem un sentiment o percepció. Deia Virginia Woolf en la seua novel·la Al far que “tot és efímer com l’arc de Sant Martí”. Disculpeu-me una vegada més, no n’estic d’acord, en la primera part: “tot és efímer”. La segona part és indubtable, com també és cert que aquest article s’acaba, perquè jo he decidit lliurement posar-li punt i final. Paraula d’autor!
