Diu el diccionari que la sensibilitat és la capacitat de percebre pels sentits. No sé per quin motiu en la nostra societat tenir un excés d’aquesta qualitat és considerat com un element negatiu. Així, he pogut trobar en el mateix diccionari que he consultat l’exemple següent: “era un jove d’una sensibilitat exagerada, quasi morbosa”. La veritat és que no acabe de trobar el “morbo” al qual es refereix la cita. Entenc que, en un entorn on cada vegada perdem la nostra individualitat i estem sotmesos a una pressió del pas del temps, recrear sensacions i percepcions no sempre és fàcil. La cultura de la immediatesa és una ferma enemiga de l’observació dels nostres sentiments.
La literatura està plena d’exemples sobre aquesta capacitat humana. Així, l’escriptora britànica Jane Austen publicava el 1811 “Sense and sensibility”, una mena de sàtira sobre els excessos del Romanticisme on es planteja el debat entre el seny (trellat, com diem els valencians) i el sentiment. Segona la novel·la, la plasmació de la sensibilitat era un fet exclusiu de les dones protagonistes. Això era el segle XIX, però els estudis psicològics del segle XX i XXI sobre la matèria continuen marcant les diferències d’expressió de la sensibilitat entre els homes i les dones. Concretament, la publicació “The Distance Between Mars and Venus: Measuring Global Sex Differences in Personality” del 2012 dels psicòlegs britànics Tom Booth i Paul Irwing i de l’italià Marco del Giudice ratifiquen aquesta apreciació: el predomini de l’afectivitat i de la sensitivitat en les femelles de la nostra espècie. Els autors van aplicar una escala de 15 trets de personalitat a una enquesta referida sobre 10.200 nord-americans, la majoria de raça blanca i amb un nivell d’estudis superior a la mitjana del seu país. Tot plegat per a concloure que les dones són més sensibles que els homes, com també més cordials, més aprensives i ansioses. Pel contrari, els homes puntuen més en trets com l’estabilitat emocional, la dominació, l’atenció a les normes i a la vigilància. Això diu l’informe.
No em puc estar més en contra de les conclusions anteriors. No cal que entre a valorar les limitacions de la mostra analitzada: és obvi que això condiciona el resultat. No soc psicòleg ni intente ser-ho, però us puc assegurar que tots coneixem persones del seu entorn que, indistintament del seu gènere, evidencien una sensitivitat alta. És cert que, a partir de la tradició de les nostres cultures, el fet que un home mostre una excessiva emotivitat és marcat com un element de poca masculinitat. Quantes vegades hem escoltat de xicotets “els homes no ploren”? En quantes ocasions, els mascles de la nostra espècie, hem hagut d’amagar les llàgrimes davant d’altra gent, bé perquè ens emocionem, bé perquè tenim pena? Que les dones ploren, està bé, però els homes...
Per això m’hi rebel·le, perquè si hi ha alguna diferenciació entre les mostres de sensibilitat per gèneres es troba en el marc de l’externalització. Totes les persones tenim aquesta característica que ens diferencia de la resta d’espècies animals. L’educació que hem rebut ens frena, ens delimita aquesta manifestació de sentiments i de sensacions. És evident que la facultat de percebre amb els sentits corporals és ben distinta en cadascun de nosaltres. Hi ha persones que parteixen de la contemplació del conjunt, de la recreació d’imatges i de vivències, per a concretar els sentiments que rebem. Hi ha d’altres que ho fan a través del contacte, de la proximitat de les vibracions que emanen les persones o les situacions.
Els primers són més analítics; els segons, més intuïtius. Jo em trobe més identificat entre els primers; d’altres amics, en els últims. L’altre dia em contaven que els intuïtius són com una mena d’homes-aranya, això és, que tenen la seua teranyina construïda al voltant que els avisa, a través de les vibracions de l’estat anímic de l’entorn. Són persones amb una elevada sensibilitat, sense dubte. Potser m’agradaria poder ser un home-aranya que també incloguera la capacitat analítica de rebre els sentiments. I sobretot, trencar la inèrcia dels estudis que s’entesten en diferenciar-nos per qüestió de gènere, de preferències sexuals o d’altra mena d’elements diversos. I plorar quan em ve de gust, tant en públic com en privat! Continue sent un utòpic...
