No havia parat mai l’atenció que una de les autores que més he llegit i investigat, la barcelonina Mercè Rodoreda, poguera patir d’aquest mal: la malenconia, melangia o melanconia, com vulguem dir-li. La seua manera d’entendre el món, la construcció dels seus personatges, podria ser fruit d’una tarannà tendent a la tristesa, això és, a la resignació davant dels problemes de la quotidianitat i a l’opció de la literatura com a eina de fugida. Una interpretació de caire psicològic que l’escriptora tortosina Cinta Arasa ha plasmat en la seua magnífica novel·la “Paraules, flors i pólvora” (2020) que reconstrueix la ficció de la joventut de l’autora d’obres com “La plaça del Diamant”. Així ho especifica Arasa, davant de l’advertiment que l’avi de la jove Rodoreda li fa: “el mal de la melangia era el mal de la tristesa. Era un dels mals més temuts, perquè no hi havia cura. La malaltia no afectava cap part del cos, afectava l’ànima”. Llegiu la novel·la d’Arasa, s’ho val!
Com en tantes altres ocasions, la referència m’ha sobtat, de manera que he volgut saber-ne més d’aquest aspecte sobre el qual sempre havia tingut les meues prevencions. No em considere en absolut una persona trista ni tendent a cap tipus de depressió, tot al contrari, opte sempre per encarar els problemes i trobar-ne solucions. Tot això amb un bon somriure en la cara com a marca de la casa. Fora de prejudicis, si la melancolia pot afavorir els estats creatius, algun efecte positiu ha de tenir sobre l’ésser humà.
Una de les primeres referències que podem trobar sobre el terme està en el “Fedre” de Plató on es relaciona la bogeria divina –que permet qui la pateix d’interpretar els missatges de la divinitat– amb la melancolia. Per als hipocràtics, aquesta apareix quan hi ha sobreabundància de bilis negra que provoca la malaltia pertinent. És per això que des de l’antiguitat ha tingut una consideració negativa que impedia una evolució positiva en qui la patia. Amb el temps, el melancòlic es perfilava com un ésser ple de contradiccions: es podia tornar avar, generós, educat, insolent o d’altres circumstàncies més complexes. Des dels temps antics, la literatura universal està farcida de personatges que mostren aquesta patologia: el món no els satisfà i intenten fugir-ne. Una mena de recreació del boig diví platonià que trenca les seues cadenes per eixir de la caverna i tornar després d’haver aprés un nou significat per al món. Pensem, per exemple, en el protagonista de “Les nits blanques” (1848) de Dostoievski, capaç de somniar una realitat que mai es concretarà. Una història per a llegir-la també.
No serà fins que la psiquiatria avance com a ciència independent que s’emmarque com a dolència mental. Així, el terme serà substituït pel més actual “depressió”, una mena de plaga del nostre temps que ha despertat en mi un cert rebuig davant de l’aparent justificació que troben, els qui la pateixen, per mostrar la seua covardia i no lluitar pels entrebancs de la seua quotidianitat. Ben cert és que, siga llegenda popular o no, qui afirma que està “deprimit” no ho està del tot; el mateix diuen de qui amenaça amb el suïcidi. Siga com siga, puc entendre que la consciència humana perda el control de si mateixa i es trobe sobrepassada pels esdeveniments i es produïsca aquesta dolència. És per això que em quede amb l’accepció antiga del concepte: la melancolia com un estat ideal de l’artista. Trobe molt més suggeridor el concepte d’il·luminat per la divinitat que a partir de la seua tristesa construeix la seua obra. Un estat contemplatiu, producte del tancament en si mateix davant de l’agressió constant del seu entorn, que l’aboca a la genialitat, a la superació del conflicte a través de la fugida de l’esperit. Potser així entenga que la gran Rodoreda –a través de les paraules de Cinta Arasa– va acabar trencant les seues cadenes –els condicionants familiars i socioculturals dels anys 20 i 30– per eixir de la caverna del seu món i trobar respostes a la seua existència. Així va nàixer una de les grans escriptores de la literatura universal, a partir de la superació de la realitat a través de la seua narrativa. És per això que, per primera vegada en la vida, he reconegut la importància de la melancolia i de la tristesa en l’evolució humana. Paraula de lector!
