La funció social dels instituts universitaris d’investigació

¿Què són els instituts universitaris d’investigació? De segur que la població en general desconeix l’existència d’aquests centres, on conflueixen personal docent i investigador (PDI) i personal d’administració i serveis (PAS) que donen suport a les tasques de recerca i de transferència del coneixement que són l’eix bàsic de la seua existència. El concepte modern es va originar en els anys 20, quan algunes universitats europees van establir instituts dedicats a la investigació en diverses àrees de coneixement que pretenien fomentar el coneixement en els seus camps respectius.

En el nostre país, el primer va constituir-se el 1933: el Instituto de Estudios Jurídicos de Madrid, una iniciativa de qui era Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Fernando de los Ríos. Una entitat destinada a promoure la investigació i l’ensenyament en el camp del dret i de la ciència jurídica, que va ser dirigit pel jurista Eduardo García de Enterría. Des d’aleshores, la seua concreció ha anat en augment, tot ampliant els seus camps d’atenció, com ara la biotecnologia, la informàtica, la física, la química, les ciències socials o les humanitats, entre altres. No cal dir que han tingut una funció important en el desenvolupament de la recerca i l’avanç del coneixement del nostre món.

La clau de l’èxit d’aquests centres no es troba sols en la investigació en si que porten endavant, sinó en la possibilitat de transferir aquest coneixement a la societat en general, això és l’aplicabilitat que tenen. Així, Albert Einstein deia que “el científic troba la seua recompensa en allò que Henri Pincare anomena el plaer de la comprensió, i no en les possibilitats d’aplicació que qualsevol descobriment pot representar”. Una bona reflexió per entendre la motivació que té tota investigadora o tot investigador que no ha d’estar exempta del grau d’aplicació que comporta el seu descobriment en qualsevol de les matèries de treball, siguen experimentals o humanístiques, posat al cas. Perquè hem de deixar fora els prejudicis davant tot tipus d’investigació, provinga del camp que provinga.

En el cas de la Universitat d’Alacant, comptem amb divuit instituts universitaris. Des dels relacionats amb aspectes tècnics o experimentals com el de Síntesi Orgànica, d’Enginyeria dels Processos Químics, d’Electroquímica, Multidisciplinar per a l’Estudi del Medi “Ramón Margalef”, de l’Aigua i Ciències Ambientals, de Física Aplicada a les Ciències i les Tecnologies, de la Biodiversitat (CIBIO), de Materials o d’Investigació Informàtica, a d’altres relacionats amb aspectes socioeconòmics com l’Interuniversitari de Desenvolupament Social i de la Pau, d’Economia Internacional, d’Estudis Socials d’Amèrica Llatina, d’Investigacions Turístiques, o els de caràcter més humanístic com el d’Estudis de Gènere, d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Artístic (INAPH), l’Interuniversitari de Geografia, l’Interuniversitari de Llengües Modernes Aplicades (IULMA) o l’Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), representen l’exemple de com el PDI pot compatibilitzar la seua tasca docent en els diversos departaments amb la concreció de projectes d’investigació que serveixen per oferir a la societat el bo i millor de la seua recerca.

Us faré cinc cèntims de l’institut del qual forme part des del 2007. L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana va ser creat a la Universitat de València el 1978 a partir de la iniciativa del professor Manuel Sanchis Guarner. N’han sigut directors Joan Fuster, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, Manuel Pérez Saldanya, Joan Ponsoda, Ferran Carbó i, en l’actualitat, Vicent J. Escartí. L’any 1994 es va ampliar a les universitats amb estudis superiors de filologia, la Universitat Jaume I i la Universitat d’Alacant. Així, les tres universitats han anat concretant un punt de trobada dels seus investigadors al voltant de l’estudi lingüístic i literari del valencià, dins del marc general de la llengua i la literatura catalanes. Ben cert és que la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l‘any 1998 va desplaçar un dels seus objectius fundacionals: la regulació lingüística del valencià, en matèria d’assessorament i de dictaminar en les matèries filològiques.

En l’actualitat, l’IIFV té 62 membres del col·lectiu PDI de les respectives universitats (32 a la Universitat d’Alacant, 19 a la Universitat de València i 11 a la UJI). Tot plegat un conjunt de docents i investigadors que han desplegat des de la seua creació una diversitat de projectes d’investigació en les matèries objecte de la institució, al costat d’altres activitats de divulgació o de transferència centrades en congressos, simposis, jornades o cursos de doctorat o màsters. És en les seues publicacions on trobem la clau del seu creixement: la revista d’alt impacte Caplletra o la col·lecció “Biblioteca Sanchis Guarner” amb més de 98 volums publicats des del 1978. Cal, en definitiva, adaptar-se als nous temps i actualitzar les seues línies d’actuació. De segur que la resta d’instituts de les nostres universitats sabran ampliar aquesta interacció i continuar fent créixer un dels pilars bàsics de la seua existència: fer compatible la docència amb l’avanç tecnològic i tècnic del seu entorn.