De jubilacions va la cosa

De segur que, si teniu més de cinquanta anys, coneixeu amigues o amics que s’acaben de jubilar o compten els dies fins que el dia arribe. Antigament, quan un familiar es jubilava enteníem que ja s’havia fet gran i que passava a una etapa d’un cert aïllament. L’esperança de vida era durant els anys seixanta en el nostre país d’uns 70 anys per als homes i de 75 per a les dones. Els índexs han anat augmentant considerablement fins arribar als 82 anys per als homes i als 86 per a les dones. Fixem-nos que en les dates anteriors, si un home es jubilava als 65 anys, només podia gaudir, com a mitjana, d’uns cinc anys. En l’actualitat, parlem de dèsset anys. Un canvi de perspectiva i de condicions de salut ben distintes que provoquen que el fet de jubilar-se tinga ara uns objectius ben distints.

Així, qui es jubila se sent feliç perquè per fi tindrà més temps lliure per fer les coses pendents de la seua vida. Viatjar, escriure, llegir o trobar-se amb els amics són algunes de les accions més habituals o recurrents entre qui passa a formar part d’aquest col·lectiu. L’increment de l’esperança de vida en el nostre país és un mèrit de tota la nostra societat: els avanços en la medicina, les millores en les condicions de vida i una major consciència de la salut i de l’alimentació. Tenim aproximadament un 20 % de la població major de 65 anys, l’edat habitual de jubilació. Si afegim la possibilitat de les anomenades prejubilacions, aquest percentatge arriba a quasi un 25 %.

Aquesta setmana, sense anar més lluny, hem celebrat al meu Departament dues prejubilacions. Es tracta de dos bons amics que han decidit tancar l’etapa docent en la nostra Universitat: Joaquim Espinós i Josep Escolano. En el cas del primer, ahir escoltàvem les seues paraules de comiat. Certament, ho he de reconéixer, feia goig. Una decisió personal que l’aboca a un nou cicle vital en un moment de plena activitat ara dirigida a l’escriptura, la seua gran passió. Quina diferència respecte als comiats del treball de fa unes dècades! En el cas sobretot dels homes, deixaven una vida activa per recórrer un camí incert de davallada cap a la desaparició. Ara no, els comiats que compartim solen ser actes de felicitat i de joia. Com hem canviat en la nostra societat!

No és qüestió d’entrar en debats sobre la conveniència o no per al nostre sistema econòmic d’incentivar les jubilacions. Tampoc de fer distincions sobre alguns treballs físics; pensem, per exemple, que no tenen les mateixes condicions físiques a partir de la seixantena un docent universitari o un administratiu que un obrer de la construcció, un massatgista professional o un jardiner. Es tracta, per tant, de punts de partida i d’arribada ben distints. De segur que caldria actualitzar, com en altres països europeus s’ha fet, quin és el moment idoni, segons cada tipologia laboral, per al retir definitiu.

Vaig llegir no fa massa temps unes memòries del jugador de bàsquet nord-americà Abe Lemons. Poc abans de fer 80 anys va escriure: “El problema amb la jubilació és que mai tens un dia lliure”. Vaig compartir aquesta frase amb alguns dels amics que s’han jubilat i la majoria n’estaven d’acord. Si abans el jubilat era una persona retirada i amb poca activitat personal –especialment, en el cas dels homes–, ara és tot el contrari. A més del suport familiar habitual, cal tenir en compte l’ampla oferta d’activitats formatives i culturals per al col·lectiu de la gent més gran. Sense anar més lluny, la Universitat Permanent de la Universitat d’Alacant (UPUA) té any rere any una mitjana de 1.400 alumnes que assisteixen regularment a cursos i altres matèries. La resta d’universitats i institucions públiques compten amb programes similars que faciliten l’activitat intel·lectual i formativa d’un col·lectiu en ascens.

Siguem-ne conscients: la concepció de la jubilació ha canviat. La realitat de la nostra societat ha evolucionat considerablement. Prenguem mesures per integrar aquest col·lectiu i teixim els nexes necessaris perquè no es presenten situacions d’aïllament com les més habituals que teníem fa unes dècades. Pensem que totes i tots passarem a formar part d’aquest grup emergent. Serà el moment de fer realitat alguns dels somnis i il·lusions que hem anat deixant de banda en els anys d’activitat laboral. Perquè fer-se grans no siga un fet negatiu, sinó un punt de retrobada amb nosaltres mateixos i d’assaborir el plaer de viure en una societat dinàmica i plural on totes i tots cabem. Paga la pena!