Marzà-Tamarit-Rovira: tres en ratlla en llengües i educació

 De menut jugava al “tres en ratlla”. A voltes guanyava. Ara, amb els dos conselleres i la consellera que abracen el període 2015-2023, l’últim any amb conseller acabantet d’estrenar, he tornat a guanyar —els tinc en ratlla— i tinc la sensació d’haver perdut, si més no en el tema que aborde en el meu modest escrit: el sistema educatiu plurilingüe valencià. Tots tres mereixen glorioses carabasses acadèmiques, i això que el senyor Rovira és professor universitari i encara no ha començat el curs.

Sé que el meu article pot fer-me perdre amistats, conegudes i saludats. Jo espere i desitge que no. Estic obert a la polèmica i al debat. Però no jugue a les enemistats enutjoses. Açò no és un article polític, en el sentit partidista del terme, que és com normalment s’entén la política en este país (paradetes, “¿qué hay de lo mío?”, electoralisme barroer, l’”ara no toca”, etc.). Parlarem de política educativa i lingüística. De com s’han fet de malament les coses en els últims i huit anys (Marzà & Tamarit) i de com pensa empitjorar-les notòriament el senyor Rovira.

Cert que la Llei de Plurilingüisme és millorable, però des del primer dia que va entrar en vigor, tot i que prèviament caldria millorar la “venerable” Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que farà huit dècades al novembre. En quin sentit? Des del punt de vista educatiu en dos aspectes, com a mínim:

1. Fer desparéixer l’exempció del valencià en educació, injusta per als qui exerceixen eixe fals dret —el dret a la ignorància?— i per als qui no. Una llengua oficial és igual d’oficial per a tothom. No diguem com el porc de Rebel·lió en la Granja, d’Orwell: “Tots els animals som iguals, però uns hi som més iguals que altres”. Que una mare o un pare neguen el dret a aprendre valencià és una forma de “PIN parental” (¿no pensaríem això si el que negaren fora el dret a aprendre matemàtiques o rebre educació física?)
2. Deixar legalment clar que els estudiant en acabar els estudis obligatoris tindran la mateixa competència oral i escrita tant en valencià com en castellà i que el sistema educatiu farà efectiu eixe principi educatiu bilingüe mitjançant controls objectius

I pel que a la Llei de Plurilingüisme és imprescindible:

1. Incorporar la immersió lingüística —cosa que no va fer el govern del Botànic i sí que va fer la consellera del PP, M. José Català, el 2012, amb el Decret de plurilingüisme—. La immersió, més enllà de manipulacions malintencionades i ignorants, és l’única garantia per al domini igualitari dels dos idiomes oficials entre el 75% de la població escolar que no té el valencià com a primera llengua
2. Redefinir el Projecte Educatiu Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) no tant a partir d’uns freds percentatges a repartir per llengües sinó amb un PEPLI dinàmic sotmès a avaluació i revisió contínua i formativa per aconseguir l’objectiu final: plena competència en valencià, alta competència en anglés i percepció positiva de la llegua pròpia individual dels escolars. Tot fent ús del Tractament Integrat de Llengua i Continguts i del Tractament Integrat de Llengües, referents metodològics i organitzatius que faria molt bé el senyor Rovira de conéixer, si aspira a ser un conseller competent i eficient
3. Activar un model formatiu, amb col·laboració amb les universitats, basat en la competència comunicativa i didàctica plenes en les tres llengües dels futur ensenyants del nostre sistema educatiu no-universitari. Es tracta de fer exactament el contrari del que van fer Marzà & Tamarit, que van devaluar la formació dels futurs ensenyants

Potser al senyor J. Antonio Rovira li convindria abandonar el discurs demagògic i apocalíptic sobre el català i el valencià, la imposició, uns tronats drets familiars, etc. i com a professor universitari que és començar a dialogar amb tota la comunitat educativa tractant d’aconseguir un model educatiu i lingüístic que millore algunes de les erràtiques accions dels seus antecessors. Ja, ja sabem que la propaganda política és més seductora que el trellat d’una bona política educativa. Siga com vulga, senyor conseller, hi reflexione. Gràcies.