Un sexe sobre l’altre

“Es la mejor manera de protegerla”, adduïa la seleccionadora nacional de futbol per no haver citat la Jenni Hermoso en la última i recent convocatòria; i esta jugadora contestava: “protegerme de qué, de quién?”... Alguna cosa estranya vola en l’ambient. Es necessita “protecció” encara?... Alguna persona és feble o se la tracta no correctament encara?...

Estem veient i assistint a l’aparició d’unes lleis que emparen l’educació sexual i de gènere, la reproducció assistida, la no violència de gènere, la igualtat real de gèneres, les problemàtiques transgènere i transexuals, el matrimoni i l’adopció per part de parelles del mateix sexe, la interrupció voluntària de l’embaràs..., situacions totes estes que estaven en la base d’una societat on la muller no tenia drets, no comptava, era quasi només “per a la cuina i per al descans del guerrer”. Era feble. És a dir, un sexe, un gènere, el femení, supeditat a l’altre. O siga, supremacia del gènere masculí, que pot portar-se la mà als ous, o carregar una xica als muscles, o fer un “piquito”, tal com el senyor Rubiales va mostrar davant de tot el món. “Masclisme”. Contra tot açò, contra estes manifestacions, que delaten uns valors caducs, s’alça la veu de les futbolistes, s’alcen els nous moviments progressistes i feministes, no sempre amb la comprensió de tots els conciutadans, alguns encara, veges per on!, ancorats en el fastigós masclisme.

En el fons, la qüestió ha vingut dirimint-se entre «el sexe per a la reproducció» o «el sexe com a plaer». Este últim implicaria l’autonomia i llibertat personal, mentre que “el sexe per a la reproducció”, enfocat com a compulsió moral, comportaria obligacions, restriccions i repressions. És a dir, seria un sexe o gènere depenent, i, per tant, a protegir. Clar!, el sexe/reproducció compta amb partidaris aferrissats basant-se en els costums heretats des d’una societat masclista (patriarcal, en diríem ara), i ataca totes aquelles persones que desitjarien un canvi i evolució d’aitals costums. Qui postula un canvi, està fora de norma, de llei, se l’ha de castigar, i ara han eixit alguns (entre ells, el Govern) propagant amenaces.

Laura Bates: “Los adolescentes se están radicalizando con ideas machistas pero como sucede con los terroristas, es un proceso invisible”

Potser tot és una guerra cultural, entre els partidaris d’una societat vella i caduca contra els qui creuen que hem d’avançar i evolucionar, igual com han evolucionat la telecomunicació, els transports, la medicina o l’enginyeria... Abandonar actituds i valors superats és prova d’estar en el món i és compromís ferm amb els nostres congèneres; persistir en valors caducs és una manera de voler conservar i allargar prebendes i privilegis d’uns sobre d’altres, o, en este cas, d’uns sexes sobre els altres.

Tinguem la festa en pau, tal com dirien els nostres majors, i acceptem el món en el seu caminar i avançar.