La ciutat de l'oblit

Un home major, al voltant dels huitanta anys, travessa la carretera dubitatiu, des de l’interior d’un cotxe que no fa soroll sent un crit que no entén. El senyor Colomer ha perdut tot el que omplia la seua vida, no té por ni ganes de viure. La seua parella ha faltat i només la insistència d’un remitent que les últimes setmanes li ha plenat la bústia de cartes per a renovar el document d’identitat l’obliga a baixar a la ciutat a fer el tràmit administratiu. Ho fa a contracor. És 2060 i fa dècades que no ix de la seua pedania, un municipi gairebé abandonat, on no va pràcticament ningú que no és d’allà, un reducte aïllat. Era la seua dona qui de tant en tant s’encarregava de treure diners, demanar algun medicament de la farmàcia ambulant, saludar els pocs familiars que hi anaven quedant.

L’home ha sigut incapaç d’agafar un autobús el destí del qual era El Postiguito, segons el cartell lluminós que encapçalava el vehicle. Deu ser algun raconet nou, pensa Colomer. Assumix que ha de fer el trajecte caminant. Quin remei. Atrotinat, cansat i suat creu identificar un forn de pa; està famolenc i acaba d’esbossar un somriure recordant que és juny i ara a Alacant, el lloc on va nàixer el 1980 i on acaba de tornar a arribar, és època de festa. Entra a l’establiment, demana una coca amb tonyina, però no li fan cas, que d’això no en tenen. Decebut, accepta una “torta de atún” que li han oferit, segons el jove dependent, típica d’aquestes dates. Ja al bell mig d’una plaça se n’adona que està menjant-se el que ell havia demanat. Ara li diran així, aquesta joventut i els seus argots…

Seu en un banc i guaita el seu voltant amb timidesa; Alacant està canviada, sap on és però no la reconeix. Per moltes vides que passen, ningú se n’oblida d’on ha viscut la seua adolescència. Amb el mos que ha pegat no n’ha tingut prou i ara fixa la mirada a la pissarra d’un bar que sembla autèntic, fa bona olor. Se li acut al cap un sabor que li va donar a tastar son pare, un plat contundent habitual de la ciutat que ell recordava.

-Teniu sangueta? –pregunta a un cambrer que el mira espantat i passa de llarg. Crec que no m’entén, es diu per a si mateix mentre observa com el treballador sí li explica alguna cosa en una llengua que deu ser exòtica a un client estranger.

-¡Que si tenéis sangrecita! –respon amb certa violència un parroquià que hi era al final de la barra i que no deuria ser molt més jove que ell. No n’hi ha resposta de ningú, tampoc d’ell, que amb una mirada agraïx la intervenció i marxa abatut.

Encara queden dues hores per a la seua cita amb la paperassa i l’administració. No sap on anar ni en té moltes ganes. En un moment de vigoria s’anima i pensa acostar-se a la platja i com que encara té fam es dirigeix a l’orxateria per excel·lència, pensa en silenci. Sembla la mateixa, però ja no es diu Peret, ara unes lletres grans plenen tot el rètol: Pedrito. Demana i se’n va. Comença a assaborir un gelat mentre trepitja a poc a poc el passeig de la platja, recordant temps pretèrits. De sobte torna a arrufar el nas, una pancarta penjada d’un balcó li gela la sang: ¡Viva el Arrabal Rojo! No s’hi termina el gelat, el deixa a una paperera i es decideix a anar-se’n ja a fer el tràmit. Sent que algú li seguix, però gira el cap i no troba ningú.

Arriba a la parada del bus, però no sap el número que hi ha d’agafar, en té diferents opcions. La primera, direcció Montañita; descartada. La segona línia termina a la Plaza de las Palmeritas, res a dir, tampoc serà aquesta. De colp i volta passa el sis.

-On va aquest? –s’aventura a dir.

-Al Llano del Buen Reposo –li contesta la conductora-, que continua dirigint-se a ell. –Pero puede bajarse también un poco más adelante, en la Sierra Gorda.

-No diga res més, calle ja –li xiuxiueja una persona a l’orella. Colomer s’hi gira i reconeix el client del bar de fa una mitja hora, que li indica un parell de seients buits. El bus passa davant d’una carpa que diu: Rincón Hogueril La Gotita. A l’home li comença a caure una llàgrima, però no s’hi meneja. No pot apartar la mirada del vidre del bus, únicament ho fa quan una colla de joves s’acomiaden cridant: “Nos vemos mañana por la noche en la quemada”.

Fa temps que el seu company de trajecte el busca, però no el troba. Quan coincidixen li pregunta que d’on és, que on ha estat els últims quaranta anys, que ja pràcticament ningú se’n recorda de com era la ciutat aleshores. Que va ser a partir del 2023 quan van començar a rentar-los el cervell, quan van imposar-los oblidar.

-A Alacant ja no tenim història, ens l’han llevada, i espera’t que la plaga s’està estenent; un poquet després de passar la platja d’Urbanueva tenim la del Calabacín. I a El Campello ja parlen de la Cuevita Ahumada. En quedem molt pocs que encara hi resistim, ens ajuntem tots els dimecres a les 15:30. Pots passar-t’hi hui!

Colomer, atònit, rep un paper amb una adreça, inclina el cap endavant i alça. Baixa del transport públic i camina tremolós, ja no vol ni parlar en veu alta. En eixir de l’edifici oficial, on l’han rebatejat com el senyor Palomero, així ho posa al carnet, el sorprèn una musiqueta que creu familiar. Inoblidable. La lletra l’assota de valent. La manta al cuello, la mare que els va parir, crida ja sense por. Havia pensat a anar-se’n a casa, fugir d’aquesta ciutat embogida, però acaba de trobar una cosa per què lluitar. Trau de la butxaca el paper que li havia donat el maqui. Somriu quan pensa el malnom que li ha posat. Sí, maqui està bé, guerriller antifranquista.

Quan es troba davant de l’indret, reconeix el lloc. Ací he estat jo. Alça el cap, s’hi veu a esquenes de l’Ajuntament d’Alacant. Apegat a la paret, un cartell anuncia una festa commemorativa: “Mañana, ochenta y cinco años de la inauguración del pub El Agujero”.

Però de què ens volen convèncer???!!!, crida encès d’ira. De cop i volta algú l’espenta cap a l’interior d’un restaurant desmanegat, amb una persiana sense alçar del tot, vell i pudent. Una pissarreta anuncia “ollita” per a dinar.

-Es per si entra alguna inspecció –justifica l’home de l’autobús.

-De Sanitat? –pregunta.

-No, lingüística.