Avançar a pams, recular de sobte

Avancem tan lentament, que perdem la noció del canvi i oblidem com era d’aspre el punt de partida. Cada nova generació, almenys de l’entorn pròxim i de les últimes dècades, es troba la societat organitzada d’una determinada manera. Els ciutadans tenen, si més no sobre el paper, uns drets i uns deures. Partir d’ací no facilita ser-ne conscient quant ha costat assolir un dret concret, ara quotidià. És tan familiar, aquest privilegi, que sembla que hi era «de tota la vida». Posem per cas l’educació, el dret a l’educació, i gratuïta.

El segle XIX fou, quant al règim polític de cada moment, una muntanya russa, la major part del temps se’l passà en la part més fonda, la del vertigen. La primera llei de rang estatal, que parla d’ensenyança (en castellà) per a tothom és la Constitució de Cadis (1812), en l’article 366. Una llevantada, però, sobre la qual cavalca Ferran VII ho agrana tot, abans de quallar en els caps de la població. La llei (reguladora) de l’ensenyança de 1857, la primera: tres anys d’escola obligatòria, de 6 a 9 anys. No aconsegueix doblegar l’analfabetisme crònic. ¿Què podíem esperar d’una educació que no era gratuïta i amb un país sense mestres ni escoles? A principi del segle XX, la província d’Alacant, per exemple, té un 79% d’analfabets. La pitjor part se l’endú la zona rural, i ací: la dona. La creació d’escoles al camp i a llogarets va sempre per darrere. I, atenció, «crear» una escola, aleshores, consistia a habilitar un racó, en general no el més noble, d’una casa (costa imagina des del present). Mireu què diu el 1911 Fèlix Martí Alpera (1875-1946), després d’abocar-se a la porta de les escoles rurals d’Espanya i comparar amb alguns països d’Europa: «Es deprimente y desconsolador el cuadro que, salvando excepciones escasas, ofrece la enseñanza en las grandes ciudades; pero el de nuestras escuelas rurales es tristemente bochornoso» (Las escuelas rurales).

El Camp d’Elx, amb trenta partides rurals, des del segle XIX fins a 1917 només té escola en huit partides. A partir del curs 1917-18 tenen escola deu partides, és a dir, una tercera part. El curs 1931-32 hi ha escola a vint partides rurals. L’escola de xiquetes de l’Altet, de 1926, és el primer edifici públic, a més, construït per l’Ajuntament; tots els altres eren habitatges llogats. La II República, només el primer any, crea, al Camp d’Elx, deu escoles i es construïren tres edificis escolars, encara en peu (hem reclamat reiteradament la protecció, en particular de l’edifici de les Atzavares Baixes). Durant la segona dictadura del segle XX, no s’alça una escola de nova planta al camp fins al curs 1955-56. Els plans amplis de construcció d’edificis per a escoles al camp són de 1960, i el paquet més important de 1970. És al final d’aquesta dècada quan s’assoleix l’escola per a tots. Ara tothom té una plaça escolar i gratuïta; però, com veiem, això és de despús-ahir, i després de recórrer un llarg i pedregós camí. No obstant això, hauríem d’anar amb compte, els drets que no se saben valorar i defensar es poden perdre de la nit al dia, això també és un fet històric. L’afirmació «això no pot passar aquí» no se sosté de cap de les maneres; per quin motiu?, possiblement, perquè, com afirma el paleontòleg Eudald Carbonell, la nostra espècie és imbècil: sap identificar els problemes, té a les seues mans la solució, però no l’aplica.

Heus ací l’exemple de l’escola, que s’ajusta a aquest comportament. Diagnosi del problema (fa dos segles): la causa principal de l’endarreriment del país: l’analfabetisme; solució: extensió de l’escola a tota la població; s’aplica el correctiu: no. Encara més, quan està enfilada aquesta solució, el 1931, es produeix una interrupció sobtada uns anys després, i a esperar unes dècades més. Pensa en els drets humans, els drets laborals, els drets de la dona, etc. ¿Quant de temps (i esforç) ha calgut per a assolir-los? ¿Quant de temps cal per a activar una regressió? En qüestió de drets no res ha vingut per a quedar-se.