El cas Añoveros

El 24 de febrer de 1974, fa 50 anys, va esclatar l’anomenat “cas Añoveros”. Aquell diumenge, a totes les parròquies de la diòcesi de Bilbao es llegí l’homilia escrita pel seu bisbe, Antonio Añoveros, on aquest pastor defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat, la seua cultura i la seua llengua. El “cas Añoveros” va ser un dels exemples que millor va il·lustrar el trencament de l’Església i el règim franquista.

Aquell diumenge, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia, “El cristianisme, missatge de salvació per als pobles”, redactada per Añoveros, on aquest bisbe demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi. En aquest text, Añoveros deia: “El poble basc, igual que els altres pobles de l’estat espanyol, té dret a conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins d’una organització sociopolítica que puga reconèixer la seua justa llibertat”. El bisbe Añoveros deia encara: “En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions”, degut, evidentment, a la persecució que el franquisme feia de les llengües diferents al castellà.

Tot i que amb el discurs de l’anomenat, “Espiritu del 12 de febrero” (del mateix 1974), del president Arias Navarro, el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el règim va respondre despòticament el text d’Añoveros, ordenant el seu arrest domiciliari i la seua posterior expulsió de l’estat, argumentant que el bisbe de Bilbao havia atacat la unitat nacional consagrada per les “Leyes Fundamentales del Estado”.

El 27 de febrer, tres dies després de la lectura de l’homilia, el cap superior de la policia de Bilbao arrestava al seu domicili el bisbe Añoveros i a l’aeroport de Sondika hi havia un avió preparat per expulsar de l’estat espanyol el bisbe basc.

Añoveros es va negar a abandonar la seua diòcesi, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI, cosa que sabia que no es produiria. Va ser el cardenal Tarancon, president de la CEE, que defensà el bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells que participaren en l’expulsió del bisbe de Bilbao. De fet, una expulsió forçada d’Añoveros, hauria violat el Concordat de 1953. Anys més tard, Tarancon digué que ell portava a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuessin contra Añoveros.

La crisi més greu entre l’Església i el Règim franquista, es va solucionar després de 14 dies de negociacions, per una intervenció directa de Franco que no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.

En el cinquantè aniversari del cas Añoveros, cal recordar la defensa, valenta i decidida de la llengua i de la cultura d’Euskadi que va fer el bisbe de Bilbao.

Els cristians de la diòcesi d’Oriola-Alacant també voldríem que el bisbe José Ignacio Munilla defensara la nostra llengua i nostra la cultura. Vaig vore per youtube el funeral de l’enterrament del bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan Maria Uriarte. En aquesta Eucaristia hi havia el bisbe Munilla, que, pel que vaig poder observar, responia i cantava en basc. I ¿per què no fa el mateix amb la llengua de Sant Vicent Ferrer? ¿Per què el bisbe Munilla no fa com va fer el bisbe Añoveros i defensa la llengua dels valencians, utilitzant-la en la litúrgia? Menyspreant i arraconant la llengua del poble, no és la millor manera de fer “olor d’ovella”. O és que només podem adreçar-nos a Déu en castellà per celebrar la nostra fe?