Emili Marín: un capellà d’una gran bondat

 La nit de Pasqua, als 83 anys, l’amic Emili Marín ens va deixar, després d’una llarga i fecunda vida al servei de l’Evangeli.

Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus freqüents viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passava ací la setmana de Pasqua.

Emili Jordi Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballar en una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, que ell qualificava com un lloc “meravellós”.

Gràcies a una beca, Emili va acabar la carrera eclesiàstica al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeixia ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer intel·lectuals com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com deia Emili, irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, va ser enviat a Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís. Va ser també delegat diocesà d’Emigració.

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre va estar en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster), entre 1993 i 1998.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de la revista Saó, de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, va estar dotze anys en el Consell Redactor de Teatres i en la seua faceta periodística va realitzar més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Papas o Ernesto Cardenal. Va ser també el director de la col·lecció literària, “Tresors de la Fe”.

Emili Marín era una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Per això m’agradaria que l’Església valenciana fera un homenatge a aquest gran homenot, ja que sovint (i desgraciadament), els bisbes del nostre país es miren amb recel aquells preveres que consideren heterodoxos. Tant de bo que Emili, des del cel, ajude els bisbes valencians a fer possible la inculturació de l’Església en la nostra realitat lingüística. I que els capellans i els bisbes valencians imiten la valentia i el compromís d’Emili per afavorir i defensar la nostra llengua a l’Església.

Capellà, escriptor, teòleg, periodista i home d’una gran bondat, l’alcoià Emili Marín, va ser un servidor bo i fidel. Per això mateix ja haurà entrat al goig del Déu que l’ha estimat des de sempre.

Com ha dit l’actual director de Saó, Vicent Boscà, Emili va ser una persona “imprescindible” i un capellà “compromès amb l’Església, la cultura i el nostre país”.

Sé que des del cel, l’amic Emili ajudarà els nostres bisbes i capellans a descobrir (i a comprendre) la importància pastoral (i cultural) de la nostra llengua en les celebracions litúrgiques. I tant de bo (torne a repetir-ho), Emili siga un exemple per als preveres del nostre país, perquè l’Evangeli es proclame en la llengua dels valencians.