Patrimoni oral i immaterial, o només material?

Acabem de celebrar que el 18 de maig de l’any 2001 la Unesco va declarar la Festa o Misteri d’Elx com a Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Unes fotografies, una traca i avant... No obstant això, a més de recordar l’aniversari, estaria bé conéixer quins eren els mèrits que l’any 2001 concorrien en la Festa per a rebre aquella distinció. La institució atorgant del títol no ha fet pública fins ara (o jo no he sabut trobar) l’acta de la sessió en la qual es declaraven patrimoni de la humanitat algunes manifestacions culturals d’arreu del món. Tampoc no he sabut trobar ningú que a Elx tinga còpia d’aquella acta en la qual, potser, es raonen un o altre dels valors de cada bé immaterial reconegut en la sessió del 18 de maig. Pot ser que tan sols es tracte d’una declaració formal i genèrica o de conjunt que no aporte més informació.

Vist que tot sembla indicar que no disposem d’aquell document, cal que ens fixem en els mèrits i valors de la representació al·legats en la memòria presentada pels diversos organismes i institucions davant de la Unesco, o que figuren en la mateixa pàgina web del Patrimoni Cultural Immaterial de l’organisme internacional, per a meréixer aquell reconeixement. Segons el portal de la institució (en línia amb l’informe presentat): «Esta tradición, que atrae a toda la población de la ciudad, está íntimamente asociada a la identidad cultural y lingüística de los habitantes de la región». Esta afirmació, amb formes diverses, es reitera en altres punts de l’informe. És a dir, la llengua amb la qual fem i cantem la Festa és una part del patrimoni oral i immaterial de la ciutat que la fa. El Misteri no es pot entendre sense la cultura i la llengua que el fan possible, sense la llengua dels àngels, de sant Joan, dels jueus o de la Mare de Déu.

És importat que l’alcalde recorde esta declaració en el moment de rubricar el nou reglament de cooficialitat lingüística: que el valencià d’Elx és part del patrimoni oral i immaterial reconegut i preservat per la Unesco. Perquè cal dir que l’esborrany de reglament lingüístic que promou el Govern municipal no protegeix esta part del patrimoni oral, sinó tot el contrari, arracona un poc més la llengua històrica i tradicional d’Elx. La redueix a simple patois o lunfardo local.

A més, en tant que titular de les competències de patrimoni, els esforços del primer regidor per preservar el testimoni del nacionalcatolicisme que serví de suport a la dictadura franquista, representat pel monument de 1944 del Passeig de les Germanies, contrasten amb l’escassa actuació en l’edifici de l’antic convent de la Mercé que amenaça ruïna en algunes parts. Sembla com si l’equip de govern considerara prioritari restaurar la memòria de la dictadura.

Així, en el nou reglament municipal en matèria lingüística, a pesar de la trompeteria desplegada en el seu primer punt, tota la resta de les normes contingudes pràcticament estan ja protegides per normes superiors i de compliment obligat: Constitució, Estatut d’Autonomia, etc. Per tant, quina és la novetat que aporta el reglament de cooficialitat? L’única disposició realment nova la trobem al final dels articles que conté l’esborrany: la «Disposició derogatòria» que elimina el reglament vigent fins ara, que data de 1997, i que preserva alguns dels espais en l’ús del valencià a Elx, aprofitant els clevills mínims que li permetien les normes superiors. A partir d’ara, ni això.

És a dir, esta nova norma, de ser aprovada, posarà en perill, una miqueta més, esta part del patrimoni oral i immaterial del poble d’Elx. Queda clar que l’interés del responsable del patrimoni municipal pel patrimoni immaterial depén de com es presente el dia (sol, vent, núvol), o dels acords de Govern amb el partit que li dona suport. El patrimoni oral i immaterial del poble d’Elx com a moneda de canvi polític.