Una nova obra de Houellebecq

Acaba d'eixir El mapa i el territori, una nova novel·la de Michel Houellebecq i s'ha fet de nou evident que és un autor amb partidaris aferrissats i d'enemics, igualment, acèrrims. Des de que l'any 2000 vaig llegir, tota d'un glop, Les partícules elementals, vaig entrar a formar part del grup dels primers. En aquesta obra l'autor ens parla de la vida de dos germanastres de tarannà oposat: un és científic i té una vida ordenada, l'altre és professor de literatura i és un desenfrenat buscador de plaers sexuals. Les peripècies d'ambdós personatges va acompanyada de digressions de caire sociològic i científic. Houellebecq en vol fer de cadascun éssers -com dia la crítica marxista- amb tipicitat. A parer de l'escriptor, vivim un món on ha desaparegut l'amor -la possibilitat d'estimar- mentre que el sexe ha experimentat un domini expansiu i ocupa l'energia de la major part de la gent. En aquesta anàlisi, cal afegir que els culpables són, segons l'autor, les persones imbuïdes de la filosofia de maig de 1968.

Després, el 2001, va vindre la novel·la Plataforma, on l'autor, mitjançant uns personatges significatius, escenifica la buidor vital i la recerca desesperada de plaer. Aquesta recerca de plaer que té en el turisme sexual la principal mostra. La novel·la va profetitzar alguns fets del fonamentalisme islàmic. I a través de diàlegs àgils i amb una diafanitat d'expressió, l'autor situa els personatges en actituds representatives de la societat dels nostres dies.

El 2005 va aparèixer La possibilitat d'una illa, una novel·la extensa i més complexa que les anteriors, on aborda des de qüestions de ciència ficció, fins al buit existencial de la societat acomodada. Amb l'humor cínic deconstrueix alguns aspectes puritans i ens mostra molta hipocresia de les societats actuals anestesiades pel consum, plenes de gent amb colesterol i amb tota mena de plaers a la carta -especialment els sexuals.

Ara, amb El mapa i el territori, Houellebecq revisa, a la seua manera, el món de l'art, la família (vista des d'un estat de raquitisme i descomposició) i alguns temes recurrents com ara el turisme, molt més que cap altra forma econòmica, la indústria més important dels nostres dies.

Amb l'audàcia que el caracteritza, l'autor deia en una ocasió: "Sóc el Zaratustra de les classes mitjanes decorades per Ikea". Crec que és una autodefinició adient. Alguns, però, el veuran novament com un escriptor nihilista i oportunista, altres com un brillant observador del món dels nostres dies, impregnat de virulència crítica. Jo em quede -cal dir-ho?-en aquest segon grup.