Molts autors del segle XX no han passat a la història de la literatura per les seues novel·les o les seues poesies, sinó pel seus diaris. La nòmina és llarga, però hi hauria noms com Anaïs Nin, Jules Renard, Pessoa, per posar exemples de literatures diferents. En la nostra, caldria consignar autors com Josep Pla, Joan Fuster o Marià Manent amb un cultiu extraordinari de la literatura del jo.

Joan Borja, professor de la Facultat d'Educació, fins ara conegut pels seus estudis literaris i sobre cultura popular, com el llibre amb què guanyà el Premi Bernat Capó, Llegendes del sud, ha publicat Café del temps. Es tracta d'un dietari amb el qual ha guanyat el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Com en la major part d'exemplars de l'espècie, l'autor hi deixa caure reflexions, anècdotes, relats de viatge, aforismes, cròniques d'esdeveniments locals, avatars domèstics, confessions íntimes... De tant en tant, s'aboca al mar que té davant, i en fa un esbós. La percepció del pas del temps -el retorn al país de la infantesa- i els canvis socials i culturals formen el bocí més destacat d'anotacions.

Allò bàsic, en aquesta escriptura del jo és la figura que va projectant-se, opinant, mostrant-nos com viu la vida. En aquest cas, tenim el tarannà d'un home apassionat, sensible, amb un gran amor per la terra i per la cultura, vitalista -tot i que una mica hipocondríac-, divertit, compassiu... La seua mirada va sempre acompanyada de benevolència i de tendresa.

Dues coses destaquen d'aquest esplendorós llibre: les cròniques necrològiques, realitzades amb curiositat antropològica però, sobretot, amb una delicadesa extraordinària. El fet porta a pensar en allò que escrivia John Berger: "els escriptors som una cosa així com els secretaris o els exegetes dels morts". No sé si tots els escriptors, però especialment els autors de la literatura del jo són testimonis, en definitiva, d'allò que desapareix: persones, paisatges, llengua, espècies animals....

En segon lloc, l'atractiu de la mar. Si qualsevol paisatge és inextingible, la mar esdevé una pantalla de llampegueig canviant. Podem mirar-la embadalits i voler llegir els seus signes, però connecta amb experiències per a les quals no tenim paraules. D'ací la temptació constant que, en contemplar-la, sentim de posar-li veu.