El Caro

La nit, la por

Ara és relativament còmode i senzill, desplaçar-se d'un municipi a un altre, de nit. Disposem de carreteres, autovies i autopistes degudament asfaltades, senyalitzades, il·luminades. Conduïm cotxes sòlids, confortables, potents; amb fars lluminosos, enèrgics, eficients. Però som capaços d'imaginar com devia ser, en els temps d'abans, el desplaçament, a peu, entre poblacions muntanyenques per caminals solitaris? Podem figurar-nos com devia sentir-se, qualsevol viatger, caminant per sendes deshabitades en la nit deserta de la muntanya? Com en devia ser la por pel soroll imprevist d'una branca que es trenca o l'encongiment per la fressa del vent entre els pins? Com devia estremir, el moviment sobtat d'un matoll o un arbust „on potser s'encauava una serp, un sarvatxo o un teixó? En el moment més impensat podia saltar de la vora del camí l'ombra d'un conill, una llebre, una rabosa o un mufló. I la ululació d'un mussol o d'una òliba, oculta entre els arbres, acabaria d'espaverar-ne els sentits: «Auuuuu! Auuuuu!»

Mig persona, mig animal

Conten que el Caro s'apareixia enmig de la nit muntanyenca. Entre udol i udol, anava dient amb veu engolada „mig de persona i mig d'animal„: «Auuuuu! Auuuuu! Ja en tinc una! Ja en tinc dos! Ja en tinc tres!» És un compte inquietant, perquè, en principi, no se sap ben bé què és allò que va arreplegant. Però la veu continua: «Ja en tinc quatre! Ja en tinc cinc! Ja en tinc sis!» Fa feredat. Perquè què són? Persones? Ànimes? Voluntats? Fins que al final, després del «sis», el Caro sempre acaba dient: «Ja no en tinc cap!» I torna a començar: «Ja en tinc una! Ja en tinc dos! Ja en tinc tres! Ja en tinc quatre! Ja en tinc cinc! Ja en tinc sis! Ja no en tinc cap!»

Devia fer un gran efecte, el Caro. Perquè el Caro, com se sap, és un ésser misteriós, intrigant i fantàstic: amb cap de persona i cos de mussol.

Per un «bon dia»

Però quin és l'origen del Caro? Segons conten, el Caro, abans de ser Caro, era una persona normal: amb cames, braços, tronc i cap del tot normals. Tenia, fins i tot, el seu ofici: era pastor. Passava els dies més o menys feliç i indolent pasturant el seu ramat de cabres. Fins que un dia tot va canviar per sempre. Ningú no ho haguera dit, que un simple «bon dia» en boca d'un desconegut podia ser l'inici d'un capgirament radical, irreversible i definitiu:

-Bon dia! -va saludar el caminant, al Caro, quan va passar per davant d'ell. Era un home alt, entrat en edat. Caminava amb l'ajuda d'un bastó llarg. Tenia barba blanca; i cabells llargs, també blancs.

El Caro, que estava assegut a la vora d'una font observant com s'abeurava el ramat, no va fer cas de la salutació. Era pastor. Vivia sol en una cova, amb les cabres. Tenia, diríem, poques habilitats socials: s'havia acostumat a anar a la seua. De més a més, el foraster l'havia agafat amb la boca ocupada. Estava esmorzant, i tot just en aquell moment acabava de fer un bon mos de pa amb formatge.

-Mmmm... -va remugar el pastor, internament, per a si mateix, sense arribar a badar la boca.

Vergonya

Semblava que aquell home major continuaria el seu camí. Però no. Es veu que va pensar la que va pensar i se'n va tornar, de cara al Caro. I, amb el dit índex de la mà dreta en alt, el va recriminar:

-Escolta! Tu no tens vergonya, ni la coneixes!

I era cert. El Caro, que fins aquell dia havia estat pastor, no coneixia la vergonya:

-Vergonya? -va preguntar, balbucejant„. Què és això?

-Les teues cabres, abeurant-se, han embrutat l'aigua de la font i jo ja no hi puc beure. Veus que sóc un home major que vaig sol pel món i no eres per a dir-me: «Bon home, com està? Vol una mica d'aigua o un glopet de vi? Li ve de gust una mica de pa i formatge?» Damunt, et salude i tu no eres capaç ni de tornar-me el «bon dia». Ja està dit: no coneixes la vergonya!

Quedem per sopar?

Però aquell dia la va conéixer, la vergonya, el Caro. Per primera volta en sa vida es va sentir torbat, confús, afrontat. La sang li va pujar a les galtes i es va fer roig fins als cabells. I, empés per aquell sentiment nou, va voler reconéixer:

-Per... Perdone. Xe! Crec que té vosté raó. Ho he fet malament. Li demane disculpes. Com a desgreuge, el convide que vinga vosté a sopar, si vol, allí dalt, a la cova on visc -es va oferir, mentre assenyalava la ubicació de la cova-. Si li sembla bé, a la vesprada mataré un cabridet i el faré estofadet, perquè se'l menge a gust per sopar, amb un bon got de vi negre.

-Xe! -va exclamar el foraster, visiblement satisfet pels efectes immediats de la seua vocació didàctica„. Això ja és una altra cosa. No se'n parle més! A quina hora vols que vinga, a sopar, a la cova?

El Caro, que no s'esperava que el foraster acceptara „almenys, no tan fàcilment„ la invitació, va dubtar una mica, però conscient que ja no podia fer-se'n arrere va proposar:

-Eh... A les nou i mitja, per exemple, si li va bé.

-Acordat queda! Xe! Moltíssimes gràcies. Ens veiem a la nit.

Vacil·lació

Quan de vesprada el Caro va haver tancat el seu ramat dins de la cova, es va disposar a triar un cabrit per a sacrificar-lo i començar a cuinar el sopar. Però clar: tot li eren dubtes. «Aquest. Triaré aquest. O no. No, no, no. Aquest no, que és massa gran, i és llàstima que sobre carn!» «Aquest. Aquest altre. Mataré aquest altre... No: tampoc. Pobrissó: és massa xicotet.» «Aquell? Ah, no! Aquell no, que és massa guapet!» «Aquell altre, que és més lletget? No, tampoc: que veges tu, pobra criatura, quina culpa té de ser tan lletgeta!» El cas és que, al final, el pobre pastor va acabar exclamant-se: «Xe! Qui em manava a mi convidar a sopar cabrit estofat a un foraster que no conec de res! Veges, quin compromís, jo, ara, només perquè sí! Quina necessitat tenia...»

Decisió

Mentre això pensava -com són les coses!- el destí va voler que passara just per davant d'ell el gatet que tenia allí a la cova, amb ell, perquè li acaçara les rates. «Meu, meu, meu...». En aquell instant una idea macabra i malèvola li va travessar el cap, com un llamp, al Caro. Pensat i fet, va agafar l'animalet per les potes de darrere. Li va fer un colp sec al tos. El va estendre mort sobre la taula. Va traure la navalla de la butxaca. Li va tallar i li llevar la pell com si d'una camisa es tractara. El va obrir en canal, encara fumejant i calent. El va esbudellar. Li'n va extraure la butza. I... «Xac, xac, xac, xac!» El va fer a trossos i el va abocar a un perol.

Va encendre el foc. I amb una bona base d'oli, ceba, rodanxes de carlota, creïlla, llorer, nou moscada, aigua, sal i vi, va ajustar la sal i va posar el gat a coure, a foc lent, a la cuina. Mentrimentres, anava esmunyint les cabres. Prompte, la flaire de la carn coent-se va començar a impregnar l'aire reclòs de la cova. «Xe! Si fa una olor boníssima... Igualeta, igualeta, igualeta que la del cabrit! Com no ho havia pensat abans?»

El sopar

A les nou i mitja en punt arribava a la cova el foraster solitari:

-Ave Maria Puríssima! -va cridar aquell vell, a manera de salutació, des de la boca de la cova.

-Ah! Ja ha arribat? Passe, passe. Tinc l'estofat acabant-se de coure. Viga, vinga ací que ja li tinc la taula parada, amb pa blanc, un bon pitxer de vi negre i un platet d'olives amargues per a fer fam. Ara mateix li escudelle el cabrit, perquè se'l menge a gust. I quedem en paus.

-Xe! Moltíssimes gràcies per l'hospitalitat.

El Caro va escudellar en una cassola de fang una bona ració de carn estofada i li la va servir a taula, al foraster. Aquest, una mica estranyat pel fet que el pastor no s'havia parat taula també per a ell, li va preguntar:

-I tu, no sopes? No en vols, de carn?

-No, no, no. Jo és que he esmorzat i he dinat fort... -es va excusar el Caro.

Un truc gros i prodigiós

En aquell moment, clar, el foraster (que hi ha qui diu si devia ser el Nostre Senyor anant pel món) va començar a sospitar que allí potser hi havia -mai millor dit!- gat amagat. Es va quedar mirant la cassolada de carn estofada. Va escrutar els ulls del Caro. Va comprovar que aquell es mostrava inquiet i li defugia la mirada. I aleshores va ser quan va passar allò tan gros i prodigiós. L'home vell va alçar litúrgicament els braços cap al cel. I amb veu de tro va dir:

-Si eres cabrit, pega un belit! Si eres gat, salta del plat!

I va ser cosa de veure, tots els trossos de gat, saltant del plat, buscant-se els uns als altres, recomponent la figura sencera del gat -com si d'un puzzle 3D es tractara! Quina meravella meravellosa, veure en un instant que la carn bullida d'aquell animalet tornava a ser rosada. I que damunt de la carn creixia novament la pell, tota sola. I que sobre la pell creixia el pèl. I que, al final, el gat va quedar tot refet, sencer, sense ni un pelat; com si no li haguera passat res. Això sí: la part més espectacular, amb diferència, d'aquell truc de màgia impossible, va ser quan, dels ulls d'aquell cos de gat, va tornar a brollar, inopinadament, la llum de la vida.

«Caro eres i en Caro et convertiràs»

-Meeeeeeeu! Ffffffff! -va fer el gat. I va arrancar a córrer d'un bot, cametes valeu-me, cap a l'exterior de la cova.

Tot seguit, el foraster solitari i misteriós es va girar de cara al pastor i, assenyalant-lo novament amb el dit, li va proferir:

-Caro eres i en Caro et convertiràs. I el ramat mai més no l'arreplegaràs!

-Però què vol dir que...?

El Caro, amb els braços estesos, volia demanar explicacions sobre aquell fet prodigiós que acabava de testimoniar; i també sobre aquelles enigmàtiques i amenaçadores paraules. Però quan va voler mirar els propis braços i les pròpies mans, es va adonar que ja no eren ni braços ni mans: perquè en el seu lloc hi tenia ales!

-Però açò què...?

Ni què ni co! Quan es va voler mirar les cames, va comprendre que en comptes de cames, ja no tenia cames, sinó urpes! I és que, en realitat, estava sostingut a l'aire, volant a tres pams de terra. S'havia convertit en Caro, per sempre mai més: amb cos de mussol i cap de persona!

Mentre el món serà món

Les cabretes, pobres, van quedar tan impressionades amb el succeït aquell no tots els dies es pot observar de prop, en viu i directe, la metamorfosi d'una persona convertint-se en Caro) que van eixir d'estampida i van fugir també de la cova. Però -ai!- com que el Caro, a pesar del nou aspecte, conservava intacte l'instint de pastor, va voler anar a recollir, una a una, les cabretes, per tornar-ne a reunir el ramat. Les anava agafant i les anava apartant a un racó: «Auuuuu! Auuuuu! Ja en tinc una. Ja en tinc dos. Ja en tinc tres. Ja en tinc quatre. Ja en tinc cinc. Ja en tinc sis...» Però quan provava d'ajuntar-hi la cabra que feia set, se li'n fugien, les altres sis. I li calia tornar a començar: «Ja no en tinc cap!»

I conten i diuen, i diuen i conten, que, mentre el món serà món, el Caro vagarà per les nostres muntanyes condemnat a intentar reunir -infructuosament- el seu ramat, perquè mai no en podrà ajuntar més de set, de cabres.. Per això se l'escolta cantar a les nits, entre el Mondúver, l'Aitana i el Puigcampana; entre la serra de Bèrnia, la Serrella i el Montcabrer: «Auuuuu! Auuuuu! Ja en tinc una. Ja en tinc dos. Ja en tinc tres. Ja en tinc quatre. Ja en tinc cinc. Ja en tinc sis... Ja no en tinc cap! Auuuuu! Auuuuu!»

Benimantell

A Benimantell, al cor de la vall de Guadalest, es conserva ben viva la memòria el Caro. Felip Miralles, alcalde del municipi durant quaranta anys (1979-2019) ens comentava: «Ah, sí: el Caro! Allí a la Raconada dels Botijons deien que n’hi havia un». També la jove Raquel Vidal Reyes recorda: «En una casa abandonada que hi havia deien que s’apareixia el Caro. I jo, clar, prenia por i evitava passar per allí.» La nostra estimada amiga Carme Solbes, per últim, aclareix: jo no n’havia sentit parlar mai, del Caro; però he pogut aclarir que Joan Solbes Bou sí que ho ha sentit contar. Parlem, per això, amb senyor Joan Solbes Bou, que ens informa: «El Caro viu al pantà i bela com sin fora un cabridet. Quan érem xiquets la gent gran ens deia: ‘No eixiu de nit, que, que vindrà el Caro i se vos emportarà!’».

El Licaó, l'Home Llop i el Caro

La llegenda valenciana del Caro ofereix evidents —i curiosíssims— paral·lelismes amb la figura mitològica del Licaó, del llibre primer de les Metamorfosis d’Ovidi. En el cas del Licaó, és Júpiter qui es presenta davant d’ell vestit de pelegrí. Licaó el convida a sopar, i prova d’enganyar-lo oferint-li carn humana. Zeus, indignat, com a castic, transforma Licaó en llop. Aquesta metamorfosi de Licaó en llop, que es troba en l’origen del molt productiu motiu de l’Home Llop, coincideix en essència amb l’esquema argumental de la llegenda del Caro.

Siga com vulga, el motiu llegendari del Caro ensenya que una persona val tant com val la seua paraula.

Sella i Relleu

L’amiga Mila Pérez Llinares ha pogut documentar amb la informant Vicenta Fenollar Gozálbez, a Sella, una versió del Caro en què en comptes de cabrit estofat es tracta d’una paella (amb gat en comptes de conill). A Relleu, segons Josep Joan Llorens Miralles: «Diuen que el Caro ix amb una cistella a collir figues de nit».

Facultat d'Educació

Aquesta setmana, amb motiu de les jornades sobre la tardor i la por que ha impulsat la Biblioteca de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, s’ha exposat a la recepció de l’edifici una instal·lació didàctica sobre el Caro, elaborada a partir de les il·lustracions de Pau Urios per al llibre de Víctor Labrado El Caro (IAC Juan Gil-Albert, 2013).