Escriure a mà o a ordinador? Aquesta és la qüestió que he llegit en diverses ocasions tant en xarxes socials com en converses diverses del meu entorn. Tot plegat perquè partim del plaer per escriure, per deixar constància de les nostres reflexions o dels nostres processos creatius. Isabel Allende en la seua obra Paula del 1994 escrivia “la escritura es una larga introspección, es un viaje hacia las cavernas más oscuras de la conciencia, una lenta meditación”. Més enllà d’aquesta concepció personal i íntima de la redacció, és obvi que la popularització d’Internet ha afectat l’escriptura convencional per a adaptar-la a les noves tecnologies, tant siguen dispositius mòbils o ordinadors.
He pogut llegir un estudi neurològic que apunta que escriure a mà desperta els quatre lòbuls cerebrals tant en els adults com en els més menuts, mentre que fer-ho a través d’un teclat només en desperta tres. Així ho entenen diversos psicòlegs de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Trondheim i publicada a la revista Frontiers in Psychology. Els investigadors han descobert que, quan s’està escrivint a mà, les regions parietal i central del cervell es sincronitzen mostrant un patró d’activitat anomenat ones theta, relacionades amb els nivells alts d’atenció i també d’assimilació correcta de nova informació. Per contra, quan s’escriu a màquina en un teclat, no hi ha aquesta sincronització. Els autors opten per demanar que no s’abandone l’escriptura tradicional, encara que siga amb dispositius de pantalla tàctil, una opció ben interessant per fer compatibles els dos mitjans.
Des d’una perspectiva de la psicologia, també s’ha demostrat que hi ha una diferència en les actituds i assimilacions de la realitat que presenten les persones que escriuen en teclat davant dels que ho fan en un full i paper. Segons la psicòloga mexicana Adriana Caspeta, qui usa només la tecnologia per a escriure, pot presentar poca tolerància a la frustració quotidiana, ja que tot està en les seues mans i és més fàcil esborrar i corregir. D’igual manera opina que aquestes persones tenen poca capacitat receptiva, dificultats de memòria a curt termini i per a realitzar activitats lògiques matemàtiques i en el llenguatge. Disculpeu-me, però no estic massa d’acord.
És obvi que l’arribada de la tecnologia per a comunicar-se, l’opció per a escriure a través d’un teclat i pantalla, ha modificat la interacció social i ha generat diverses formes de socialització i de fer front a la realitat. Tot això no ha impossibilitat la concreció de l’escriptura, sinó tot el contrari, ha afavorit que contínuament l’ésser humà escriga per a deixar constància de la seua existència, tant en aplicacions de missatgeria com en les diverses xarxes socials on és present. Així l’escriptura a mà ha quedat rellevada a un segon plànol, fora de la immediatesa, per a concretar-se en els diversos processos formatius i educacionals o per les diverses anotacions de la vida privada.
Qui no s’ha adonat que quan escrivim a mà hem perdut rapidesa? I que hem perdut claredat i qualitat en el traç? I si hem de fer-ho durant un temps, no us fa mal la vostra extremitat? Sí, ens hem acostumat a l’escriptura a través de la tecnologia. Estem deixant de banda el principal procés de comunicació escrita que coneixem fins fa poques dècades i ens hem anat fent al nou, al que ens dona immediatesa i rapidesa. Podem parlar d’enyoradissos els escriptors que defensen en públic continuar redactant els seus poemes, les seues novel·les a mà? En el meu cas, disculpeu-me l’ocasió per a contar la meua experiència, sempre ho he fet a ordinador. He tingut la sort de formar part d’una generació que va poder accedir a una edat raonable al seu ús. De seguida vaig adonar-me del seu avantatge: rapidesa en la redacció i possibilitat d’obtenir des d’un primer moment la versió final del text amb un procés de revisió i de correcció immediat. Sí, vaig optar per deixar de banda la redacció a mà i en això soc radical, no li trobe en el moment actual avantatges en la meua vida. No trobe haver perdut cap de les funcions neuronals o psicològiques que els experts apunten; en canvi, he guanyat en facilitat de plasmar els meus pensaments o els textos que vull construir. Us heu fixat que si escrivim a través d’un teclat usem les dues mans per igual? Tot això, és clar, si sabem mecanografia! Per contra, si ho fem a mà, només usem una, la dreta o l’esquerra. Un avantatge, sense dubte, que dona continuïtat a una de les activitats humanes que més ens diferencia de la resta d’animals. Com deia el lingüista Joan Solà, “si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, de què ens serveix?”; una realitat que no ens ha d’afectar en el debat que plantegem: el que importa és que continuem escrivint, a través d’un mitjà o d’un altre, per donar continuïtat a la facultat comunicativa de la nostra espècie. Aquest és el repte.
