Lliçons de la pandèmia: aprendre de la història

Sanitarios de un hospital  durante lo más crudo de la pandemia.

Sanitarios de un hospital durante lo más crudo de la pandemia. / Hospital Clínico de Barcelona

Carles Cortés

Carles Cortés

Heu assaborit el plaer de llegir un llibre després d’haver assistit a una presentació? Pense que és un dels sentiments més agradables que he pogut tenir en tots els meus anys de passió lectora. En algunes ocasions, ben cert és, que les expectatives creades en l’acte assistit no s’acompleixen en les pàgines de l’exemplar aconseguit allà mateix. En altres ocasions, sí, amb escreix, en tant que els glossadors han sabut deixar la porta oberta a la interpretació final del lector. Potser aquesta aposta pel valor del lector és el que va portar a Josep M. Castellet a publicar la seua primera versió de “La hora del lector” (1957) on demanava, entre altres, el compromís de l’autor com una mena de resposta de la seua consciència individual davant de l’acció posterior del receptor dels escrits literaris.

“Pandèmia. Quan el passat és el pròleg del futur” (2022) és l’exemple que em confirma que paga la pena assistir a presentacions literàries. Les intervencions de Salvador Ordoñez i Ana Laguna, que oferien el marc de l’Aula de Ciència i Tecnologia de la Seu Universitària d’Alacant, al costat de Rosa Ballester i de Josep Bernabeu, autor del llibre, serviren per obrir boca, per fer gust d’enganxar les pàgines del breu assaig de què ens parlaven. “Pandèmia” és més que un llibre de divulgació científica, és una obra per a reflexionar del fenomen col·lectiu que hem viscut i sobretot apuntar nous camins oberts per a la humanitat, a mitjan camí entre les innovacions científiques i la desorientació creada per la possible manipulació de la informació.

“Estem preparats per a una nova pandèmia? Què hem après de la COVID-19?” Si aquestes són les primeres reflexions finals de Bernabeu en el llibre, jo afegiria, després de la seua lectura, “hem après alguna cosa com a humans?”. El que ha quedat clar és la fragilitat de la nostra societat que ha reforçat uns sentiments com la impotència, la desorientació, la por, l’angoixa, el tancament o la limitació de l’espai. Un dels termes que millor definiria allò viscut era l’anomenada pel sociòleg Zygmunt Bauman com a “síndrome de la impaciència”. En “Los retos de la educación en la modernidad líquida” (2008), exposava un dels trets més identificatius en la societat actual: esperar s’ha convertit en una circumstància intolerable. Així, relacionem la demora, la dilació o l’espera com un estigma d’inferioritat, de manera que l’ascens en la jerarquia social s’obté a partir de l’habilitat per a obtenir el que es desitja.

Quan vaig participar en l’antologia de contes “Todo era marzo” (2020) amb altres 13 autors, vaig assumir com narrar l’experiència del confinament tan bon punt l’havíem viscuda. La meua protagonista, en el relat “La vida en 5 metres”, que havia viscut en un pis d’ínfimes proporcions, afirmava: “ara soc conscient de quina manera més fàcil podem perdre la llibertat més personal i més íntima”. Potser si haguera conegut abans el llibre de Bernabeu, la història de ficció haguera estat una altra. La visió crítica de l’autor amb la gestió de la pandèmia, tot reclamant unes polítiques públiques que erradiquen les causes de l’emergència i la reaparició de malalties, ens ajuda a entendre el viscut i a intentar evitar la seua repetició. Una aposta ferma per la cultura de la salut i de la prevenció que supere la ressignació amb què vam viure el confinament.

Una nova realitat que ha evidenciat la difícil coexistència entre el temps lliure i el temps ocupat. Així, les empreses i les administracions públiques tenen el deure de revisar l’ús de les tecnologies en el treball que permeten la intensificació del teletreball que permeta la corresponsabilitat familiar i la millora de les relacions humanes. No podem fugir davant de l’evidència, podem obtenir resultats laborals eficaços que faciliten la conciliació familiar. Cal però, establir unes directrius clares i operatives del teletreball, respectant tant la normativa en matèria laboral, de seguretat i de salut com el dret a la desconnexió de les tasques laborals. Parlem-ne sense por ni prevencions: aprenguem de la història i dels nostres veïns. L’any de la pandèmia, a Finlàndia, un 25 % de la població treballaven des de casa; al nostre país, un 10 %. En el 2022 hem tornat al 4,3 % inicial. Prenguem nota, no ens ressignem. Paraula de lector: és la nostra hora!.