“Desátame o apriétame más fuerte”: notes sobre la idolatria

Ho reconec. Jo també he caigut en el món de les idolatries. Qui és el meu ídol? En tinc un bon grapat a comentar-vos, però em quedaré amb la que l’altre dia vaig poder sentir en directe: Mónica Naranjo. Una dona com cal, “Pantera en libertad”, que vaig poder conéixer d’incògnita fa un bon grapat d’anys de la mà de l’amiga Esther Martínez, amiga del seu marit d’aleshores Cristóbal Sansano i del seu lletrista, José Manuel Navarro, en un dels llocs de moda d’aleshores: El Forat. Allà vaig descobrir que la meua diva era una persona normal en la proximitat, com tants altres. Potser d’una figura com aquesta ens quedem en la imatge que aporta, en la força de la seua veu i el missatge de les seues lletres, en defensa d’un empoderament femení que s’hi rebel·la davant de l’opressió dels mascles. Una imatge que va marcar la meua joventut i que aquesta setmana, en San Pedro del Pinatar, vaig poder assaborir de primera mà. Per contra, en el meu cap, apareixia el somriure d’aquelles converses recents amb alguns coneguts que em confirmaven atrets per la figura d’Isabel Díaz Ayuso –el seu ídol–, una paradoxa del nou temps, perquè no acabe d’entendre les virtuts d’aquest personatge polític que es revela amb una força sorprenent però que em resulta profundament tendent a la prepotència. En els últims dies, una altra dona artista, la cantant Eva Amaral, ha marcat una tendència d’orgull de la seua condició davant dels qui es posen les mans al cap en veure un pit de dona en públic. Potser s’ha convertit en un altre referent meu. Res més a comentar, només percebre l’orgull d’ídols com ella que ens recorden que encara hi ha molt a defensar en aspectes de llibertat individual dins del col·lectiu on vivim.

Tot això són aspectes relacionats amb la idolatria. Per què sentim aquesta atracció boja envers algunes figures actuals o de la història? Qui esdevé un ídol en la nostra societat? Han variat els factors que els constituteixen com a tal? Busquem referents en el nostre entorn perquè simbolitzen uns trets que ens agradaria tenir en les nostres vides. Admirem persones amb talent o amb èxit que poden servir-nos de font d’inspiració i de motivació per a treballar en nosaltres mateixos o assolir metes personals. Tot això amb una connexió emocional intensa que es veu reforçada per l’admiració que hi sentim. Necessitem models per a continuar creixent i avançant en la vida. Es converteixen en els nostres guies específics en camps tant diversos com l’èxit professional, la creativitat o l’activisme social. Ens identifiquem amb la seua personalitat o amb la que comparteixen –moltes vegades mediatitzada per la seua comunicació o projecció en les xarxes socials o els mitjans–. D’aquesta manera es converteixen també en un punt de suport davant de situacions d’inestabilitat o crisi personal.

És obvi, per tant, que busquem ídols en una societat on la variabilitat del nostre comportament necessita punts de referència emocionals, socials i psicològics. Es converteixen així en models a seguir, font d’inspiració o companyia en moments de plenitud i expansió. Un fet que s’incrementa quan tenim la percepció de pertànyer a una minoria ètnica, orientació sexual no majoritària o pressentir uns valors no habituals en el nostre entorn. Així, no ens sentim sols, tenim un exemple de persones com nosaltres que viuen amb tranquil·litat i normalitat la seua manera de entendre el món. “Algú com nosaltres” seria la màxima que ompli el nostre cervell quan tenim la certesa d’haver localitzat el centre de la nostra idolatria.

Els nostres referents han canviat al llarg de la història. Si en el passat podien ser líders militars, reis o figures religioses, en l’actualitat poden ser celebritats, emprenedors exitosos, activistes o figures influents en les xarxes socials. D’igual manera, la universalització del món contemporani, a través de la difusió dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, ha provocat que els ídols puguen tenir un abast global i més generalista. Les qualitats admirades també han tingut una important variació; si en el passat es podia valorar més la força física o el lideratge autoritari, ara preferim prioritzar la seua empatia, la intel·ligència emocional, la contribució positiva a la societat o la seua innovació.

Tot plegat, hem d’observar els perills del seguiment a cegues dels nostres referents. L’escriptor britànic Aldous Huxley escrivia l’any 1945, tan bon punt acabava la II Guerra Mundial, en La filosofía perenne: “El fanatismo es idolatría; y lleva en sí el mal moral de la idolatría; esto es, un fanático adora algo que es creación de su propio deseo”. Oblidem de vegades que el nostre ídol és la projecció dels nostres desitjos de manera que una vegada pensem que l’hem trobat ens serveix per a justificar els nostres desitjos, sense adonar-nos que tot és un fals miratge. La nostra manca de visió crítica troba en la plasmació voluntària cap al referent qualitats que justifiquen les nostres errades. Pensem que per fi tenim una persona com nosaltres quan en definitiva estem davant d’un fals jo. Obrim els ulls i confirmem que les promeses que ens van fer no eren certes. I no tinguem por de fer caure els nostres ídols si observem amb el temps que han deixat de servir-nos de punt de referència. Siguem lliures i trobem en nosaltres mateixos els aspectes que volem aconseguir.