Una nova visió de les natures-mortes: el cas d’Antoni Miró

Que la representació dels aliments és un tema recurrent en l’art occidental no és un tema nou que puguem aportar. Des del Renaixement fins a les representacions realistes del menjar en l’art contemporani, els àpats han format part com a mitjà per a explorar diversos temes com són la natura efímera de la vida, la vanitat o l’abundància o l’escassesa d’aquests. En general, la incorporació de natures-mortes o bodegons ha estat un fet continuat al llarg de la història de l’art occidental com a reflex dels canvis en la cultura i en la societat. Us recomane l’estudi de Marta Neroj, de la Universidad de Málaga “¡Muérdeme! El uso de la comida en las prácticas artísticas contemporáneas” (2021), que podeu trobar en la xarxa, on podreu entendre l’interés interdisciplinari de les diferents representacions dels aliments en la pintura contemporània des d’àmbits tan diversos com l’antropologia, l’ecologia, el feminisme, la sociologia, l’activisme, el postcolonialisme i la psicoanàlisi. Una evolució de la representació d’aquells objectes que han presidit les nostres cases com ara imatges de fruites combinades amb estris de cuina o altres similars que formen part de l’imaginari personal des de la infantesa i que ara s’actualitzen incorporant la nova realitat de l’alimentació com el menjar ràpid –els famosos fast-food– o andròmines habituals de la quotidianitat contemporània.

Cal destacar però, el paper de la fotografia en aquesta progressió de les natures-mortes. Així, l’estudi “Del bodegón a la basura. Representaciones de alimentos en la historia del arte desde la perspectiva de la fotografía contemporánea” (2016) de M. Victoria García Legido de la Universidad Complutense de Madrid, també consultable en línia, analitza amb profunditat la incorporació de les deixalles com a recurs en les fotografies artístiques que se centren en els antics bodegons. Una temeritat i alhora repte en tant que la brossa de cada dia acaba convertint-se en art. És per això que vull abordar una de les parts menys conegudes de l’artista alcoià Antoni Miró (1944) en la seua intensa i prolífica trajectòria: la representació dels aliments en les seues natures-mortes. Potser conscient d’això el pintor va titular una subsèrie de manera irònica com a “No és un bodegó” (2004) dins de la més general “Sense títol” (2002-2012). A partir de la doble negació podem entendre el sentit crític de les tretze composicions que formen part de la mostra; totes les obres tenen títol i beuen de la tradició dels bodegons que ell mateix havia presentat en els seus orígens com a artista amb els quadres Bodegó amb meló i Bodegó amb sifó (1960).

Si Miró representava objectes inanimats en els seus inicis expressionistes, on els perfils bruscos i incisius intentaven oferir unes imatges de la realitat, en “No és un bodegó” reprén els usos i costums de la història col·lectiva centrada en imatges pròximes a la cuina. Obres com

Morter i escudellam o Pa, vi i alls produeixen atmosferes poètiques de la quotidianitat, en un joc d’imatges i de conceptes al voltant d’objectes en repòs, ordenats per l’atzar i delimitats temàticament pels títols. Una nova ironia de la denominació amb la sèrie on s’insereixen que ofereix una visió lúdica i contemporània de la realitat, amb títols de les obres com No passaran, amb una filera de botelles de vidre que delimiten el pas de dues tomaques i una pebrera –bajoca, en terminologia alcoiana– o Tomaca reial, on aquesta peça de fruita senyoreja solitària enmig d’un recipient treballat de vidre i una mena de corona posterior que és un plat de vidre blau.

El sentit crític davant de la societat, tot denunciant les seues paradoxes i l’acció contra els individus enmig de la col·lectivitat, centren les nou peces que configuren la mostra Darrer sopar (2005) d’Antoni Miró. Una recreació personal sobre els desitjos últims dels reus de mort als Estats Units d’Amèrica. Amb la imatge del presoner, l’artista aconsegueix l’impacte que rep l’espectador davant d’una safata que conté l’últim àpat de la seua vida a petició pròpia. Una concreció de la solitud presidida per la frugalitat d’un darrer àpat que ofereix la crueltat a través dels aliments i que es fa ressò dels nous models alimentaris, ben allunyats dels reproduïts en els bodegons de segles anteriors. Uns aliments que substitueixen els executats i que esdevenen tota un provocació per als espectadors actius de l’art. Novament, recordem les paraules de l’escriptora –i amiga personal del pintor– Isabel-Clara Simó: “L’Antoni Miró és un pintor incòmode, dels que no fan concessions, i extremadament crític”. I així és, el pinzell d’aquest artista continua fidel a la seua denúncia contra les injustícies i a oferir-nos una recreació de l’actualitat amb una dosi d’ironia que potser no té una recepció agradable però sí necessària si volem aprendre de la història i dels seus entrebancs.