Adeu a Carmen Giner: el dol de la cultura a Alacant

Ha mort Carmen Giner. La cultura d’Alacant es queda sense un dels seus referents en la programació cultural de la Universitat d’Alacant i, per extensió, de la resta de les ciutats on hi havia seus o aules universitàries. Vaig conéixer Carmen quan jo era un tècnic del Servei de Promoció del Valencià i ella començava, a mitjans dels anys 90, a ser la peça bàsica de la programació cultural universitària. Recorde encara l’empenta i la força d’una dona forta i compromesa amb els valors més progressistes de la nostra institució. Uns anys després vaig tenir el privilegi de treballar colze a colze amb ella per defensar la presència i la necessitat d’una programació que completara la formació dels col·lectius universitaris. Encara recorde la resituació de la Sala Aifos, amb la creació de l’Aula de Cine i la localització del Centro de Estudios Iberoamericanos Mario Benedetti en el seu interior. D’igual manera, ella va ser la peça essencial en la programació del festival de teatre clàssic de l’Alcúdia, un revulsiu per al coneixement del jaciment i un repte per a les companyies programades. Amb tot, sense dubte, la seua joia era la programació anual del Paranimf que, durant molts anys, no tenia res a envejar a les grans sales de la ciutat d’Alacant i altres comarques.

Més enllà del treball, Carmen era una persona de conviccions, d’estima infinita amb la institució on va treballar. Al costat del seu estimat Josep, les seues filles Marina i Paula, formava part de totes les interseccions del Campus de Sant Vicent del Raspeig. Treballar amb ella em va fer entendre que amb il·lusió es pot fer una programació potent davant de temps difícils per als pressupostos públics. He de reconéixer que en poques ocasions he soltat llàgrimes en públic i algunes van ser amb ella. L’emoció amb què veia els espectacles de les nostres aules de teatre, la satisfacció d’emplenar patis de butaques o que el públic felicitara l’obra o l’espectacle vist feia que la seua fermesa i posat hieràtic d’algunes ocasions es fonera i oferira l’aspecte més emotiu i sensible de Carmen. Amb la jubilació de fa dos anys, l’equip de Cultura de la UA es va quedar coix. Cert és que la continuïtat, amb la resta del personal està assegurada, però la seua presència es mantenia quan la malaltia no li ho impedia. Sé que les persones més pròximes en el treball, Pilar Fabregat o M. Ángeles Chofre, ho sentiran com ningú. També Ximo Quílez, tècnic silenciós amb qui compartia la gestió de tants projectes. Sense Carmen les sales de butaques dels teatres d’Alacant seran diferents.

Sabeu el que més enyore en aquest moment? No haver-li pogut donar en els últims anys un abraç de conhort com tocava. El temps passa de pressa i ens oblidem de les persones, però el seu record sempre el tindrem. Estic segur que li agradaria que la recordem amb qualsevol cançó de Lluís Llach o de Pablo Milanés, des del “bon viatge pels guerrers / que al seu poble són fidels” del primer al “esto no puede ser no más que una canción / quisiera fuera una declaración de amor”, o amb un poema de Mario Benedetti com “si sobrevivo es ya borrándome / ya desconfiado y permanente”. Unes lletres que de segur l’hagueren emocionat i que podrien sintetitzar l’exquisita sensibilitat de Carmen. La nostra Universitat ha d’estar ben orgullosa del seu llegat i del seu exemple: podria ser una bona iniciativa donar nom a algun dels espais polivalents amb el seu nom. Ella que tants noms va crear per altres espais com el sempitern AIFOS procedent de la paraula clàssica SOFIA rebria amb molt bona satisfacció, encara que amb un deix de la timidesa que li impedia rebre reconeixements.

Quan es va jubilar, vaig glossar el seu treball. El públic ha de conéixer que darrere de tota programació hi havia la ment coordinadora de la tècnica de Cultura. Un conjunt de propostes d’arts escèniques i d’altres matèries que seguien els valors que una institució pública com la nostra ha de tenir. Les companyies o els artistes també sentiran el dol per la responsable que tota la logística i el suport tècnic funcionara perfectament. Ens queda però, el seu mestratge, el temps compartit. I el suport a una família que ha perdut un dels seus membres més estimats per tots nosaltres. Pel seu record, per la seua personalitat, mantinguem el caliu encés de la seua il·lusió i la creença que sense cultura no som una societat completa. Per sempre, Carmen, per sempre.