Les guardabarreres, un ofici femení d’antany

 La ignorància és molt atrevida, per descomptat. Diuen que qui no sap és com qui no veu. I tant! En el meu cas, com que soc més de ciutat que l’asfalt i, sobretot, d’una generació molt posterior, reconec que desconeixia l’existència de l’ofici de guardabarrera, que era la persona que s’encarregava de posar les barreres o les cadenes en un pas a nivell quan hi passaven els trens. Gràcies a una visita guiada organitzada per l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, i també una altra al Museu Didàctic del Ferrocarril (MUDIFE) situat a l’interior de la Vila Universitària, he descobert que aquest mester hi va existir fins a 1976 aproximadament.

La línia fèrria Madrid-Alacant va ser inaugurada per la rodanxona reina Isabel II el 25 de maig de 1858, amb parada al municipi sequet però sanet, que fa al·lusió a la resposta que sant Vicent Ferrer va donar, segons la llegenda, a un llaurador quan aquest li demanà aigua per als camps secs. La implantació del ferrocarril en el segle XIX va comportar la creació de nous llocs de treball, com ara caps d’estació, factors, maquinistes, fogoners, revisors, capatassos, encarregats i un llarg etcètera. Dins aquest incipient panorama laboral, cal destacar la professió de guardabarrera, que tot i que sovint ha estat relacionada amb el sexe masculí, fins a l’últim quart del segle XX va ser duta a terme fonalmentalment per dones. A Sant Vicent del Raspeig n’hi va haver, documentades almenys, quatre: Antonia Monllor Barberà, Aurora Lillo Monllor, Maria Garrigós Yagüe (coneguda popularment com Maria la Guardesa) i la Jacoba, esposa d’un guardaagulles.

La primera, vídua i amb cinc fills, tot i que no pertanyia al gremi de ferroviaris, va acceptar la plaça perquè vivia prop del pas a nivell de la Canyada del Fenollar i necessitava poder alimentar les criatures en una època de tanta penúria. Però l’accident d’un comboi va fer que deixara la faena. Aleshores el capatàs de Via i Obres li l’oferí a la filla, Aurora Lillo Monllor, que tenia 23 anys el 1944. Anys després va ser traslladada al pas del camí dels Montoios i va aconseguir que ampliaren la caseta per poder resguardar-se contra les inclemències meteorològiques. Allí treballà i tingué cura del seu fill fins que, a mitjan dècada dels setanta, el pas va ser substituït per un de subterrani. Quant a Maria Garrigós, en els anys seixanta es va fer càrrec de vigilar el pas del camí a l’Alcoraia, tasca que també compatibilitzà amb la criança de tres xiquets. Finalment, la trajectòria laboral de la Jacoba està marcada per la destinació del seu marit i, com les seues companyes, alternà la vida familiar amb aquest dur quefer.

La funció principal que desplegaren aquestes senyores va ser assegurar i regular el trànsit per tal d’evitar accidents i garantir la seguretat dels viatgers, tant dels que ho feien en el tren com els que circulaven pels camins i carreteres. Però no solament això. També assumien tindre impol·lut el pas a nivell, comprovaven que no hi havia obstacles en la via, que el contracarril no tenia arena, pedres o altres objectes que provocaren un descarrilament dels vagons, o evitaven que hi haguera clots en el mateix pas o molt prop que pogueren avariar les màquines. Com es pot veure, tota una faenassa, de dotze, catorze i, fins i tot, díhuit hores diàries, i com sol passar, molt mal pagada. Se sap que els seus salaris eren més baixos que els dels homes que feien les mateixes labors. El sostre de vidre ja existia aleshores i, malauradament, no és una novetat dels nostres temps moderns.

Tot plegat, la realitat és que a hores d’ara vivim una època ben diferent. La vida ha canviat molt des que aquestes dones exerciren una activitat penosa en què feien més hores que un rellotge i es rompien l’esquena per uns jornals miserables i irrisoris. Són moltes les ocupacions femenines que han desaparegut en els últims anys: cigarreres, brodadores, costureres, llavaneres, telefonistes, venedores ambulants per les cases, etc. Rememorar-les és una manera de teletransportar-nos en el temps i que no caiguen en l’oblit, ni elles ni les ocupacions tan importants que desenvoluparen per a l’economia dels pobles, moltes substituïdes pels avanços tecnològics de tota mena i, més recentment, per la intel·ligència artificial. Ara les tanques llevadisses en un encreuament s’alcen o baixen de manera automàtica, però quan no existien els sistemes digitals presents, allí estaven aquestes faeneres valentes, a la intempèrie, de sol a sol, per a proporcionar ordre i previndre desgràcies. Una comesa ben lloable i digna d’admiració. Per això, vet ací el meu particular però ben merescut homenatge a totes les guardabarreres.