La Donald Trump espanyola

 Ho diré sense embuts i amb franquesa. El títol fa refència a Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid. Podríeu haver pensat, quan l’heu llegit, en Rocío Monasterio o Macarena Alona, però no. La dirigent madrilenya, coneguda per incitar a la provocació dia rere dia, ha evitat utilitzar l’etiqueta violència masclista en l’acte institucional de la regió en el Dia Internacional de la Dona, al qual no havia assistit des de feia dos anys i que incloïa un homenatge a les víctimes d’aquesta desraó social. Com a bona negacionista, hi ha qüestionat la celebració del 8M. I per a mi, humil mortal sensibilitzat amb aquesta injustícia i moltes altres, banalitzar una realitat tan cruel com és la violència de gènere no mereix altre qualificatiu que indigne. Quin cinisme i quin insult a totes les dones!

En la mateixa cerimònia també ha utilitzat una sèrie de dades, algunes absolutament esbiaixades i descontextualitzades (com ara que el 80% de les víctimes assassinades són homes), per a preguntar-se quan és el Dia Internacional de l’Home per poder parlar d’això. Tan llesta i eixerida i no ho sap? Excel·lentíssima senyora, és el 19 de novembre. Em sorprén que no ho sàpia, perquè hi ha 364 dies a l’any dedicats al sexe masculí, i així ha sigut durant els vint segles de tradició judeocristina, adjectiu que tant li agrada i que sempre té a la boca.

D’altra banda, i com no podia ser d’altra manera, fa uns dies, des del congrés del Partit Popular europeu a Romania, va manifestar públicament la seua opinió per la fita històrica i capdavantera aprovada a França, la de protegir el dret a l’avortament en la Constitució, de manera que el país gal s’ha convertit en la primera nació del món a fer-ho. Doncs bé, la susdita, com aquell qui res, va considerar que allò succeït a l’altre costat dels Pirineus no representa cap avanç perquè la seua defensa és la de la vida, sobretot tenint en compte que Europa en conjunt s’està envellint. Àngela Maria! Això sí que és mesclar naps amb cols. I el seu, un retrocés alarmant.

La presidenta mai no decep amb les seues declaracions, i allò més important, mai no se sap per on eixirà la seua demagògia barata de terrassa de bar, bous i llibertat. Fa igual, la seua verborrea ens té acostumats, dia sí, dia també, a un enfilall de disbarats contraris al sentit comú, quin pitjor que l’anterior, un autèntic desficaci impropi de la màxima autoritat d’una autonomia com la de la capital del reino, però, això sí, molt en sintonia amb l’ideari polític del seu partit, cada vegada més radicalitzat i pròxim a VOX, el germà bessó. Allò que està clar és que a Díaz Ayuso li encanta destacar i les seues intervencions, imagine que encertades per als seus i molt desafortunades per a altres, són cridaneres, polèmiques i populistes, objectiu últim que, sens dubte, persegueix i aconsegueix el personatge mediàtic en què s’ha convertit la Blancaneu de Chamberí, com alguns l’anomenen. Del seu pa farà sopes.

He llegit l’anàlisi que fa una psicòloga del fenonem Ayuso en una coneguda revista, i subratlla que el seu lideratge es basa en la pèrdua de la por, i també en la manera de gestionar-la. Jo trobe que, efectivament, no deu tenir molta por del què diran pel calibre i el volum de les barbaritats que amolla. I això, sincerament, em sembla molt perillós en política, perquè no tot s’hi val. El nombre de despropòsits és tan elevat que ja n’he perdut el compte. Però sentir-la, almenys, em tranquil·litza i m’alleuja: ningú podrà dir que a Espanya no hi ha llibertat d’expressió, tot i que en aquest cas fregue el paroxisme. Com deia el famós tema musical de La Lupe, cantant cubana, teatro, lo tuyo es puro teatro...