Parlar en públic

Heu passat en alguna ocasió la por a parlar en públic? Us ha tocat el torn d’haver d’expressar-vos davant d’algun grup i fer una explicació? Qui és docent ha de fer-ho cada setmana, davant de l’alumnat, i sap ben bé del que parle. Impressiona més encara quan tens un grup nombrós davant de desconeguts, et passen el micròfon i has d’expressar la teua opinió o fer algun discurs. Per què tenim inicialment aquest tipus de por? Potser temem ser jutjats o avaluats negativament perquè desconfiem de la nostra capacitat comunicativa. En altres ocasions, patim per cometre errades i no acomplir les expectatives pròpies. Desconfiem de la nostra capacitat d’oblidar el contingut o no saber-ho transmetre de manera efectiva.

La base de tota temença es troba, sense dubte, en la falta de confiança a causa de la baixa autoestima. Una raó clau per a superar-ho és la l’experiència prèvia: els humans aprenem a base de pràctica. Si hem tingut més ocasions a fer-ho, podem obtenir la seguretat desitjada. Així, les primeres vegades que hem de fer-ho estem massa pendents de l’autoconsciència. Ens preocupa en excés la nostra aparença, la veu, la gestualitat i el llenguatge corporal: perdem l’espontaneïtat i semblem robots oferint paraules que de vegades no acaben d’eixir com voldríem. Tot això, si a més hem tingut alguna experiència passada negativa, temem que ens torne passar. Potser en alguna ocasió ens vam quedar en blanc, vam oblidar el discurs o vam rebre crítiques negatives. Així, ens pot quedar una marca emocional que fomenta l’aparició de la por perquè es torne a repetir.

No hi ha una metodologia perfecta que puga ajudar a resoldre el conflicte. En primer lloc, hem d’entendre que la por a parlar en públic és comuna a tot el món. Qui assegura que no li passa, segurament menteix: en alguna ocasió li haurà passat, encara que semble el contrari. No cal traumatitzar-se per sentir aquest temor, tan sols cal assumir que pot passar i que es pot controlar. No hi ha, per tant, un consell infal·lible que ajude a superar-ho. Amb tot, la pràctica regular, la preparació adequada del que es vol dir, la respiració profunda i equilibrada, l’enfocament del missatge i l’adopció d’una actitud positiva cap a un mateix ajudarà l’elocució final del discurs.

És per això que algunes persones opten per llegir en veu alta el seu discurs. Busquen una entonació adequada i pausada per intentar transmetre correctament el que volen dir. No soc partidari d’aquest tipus de parlament llegit. Per molt bon lector que puguem ser, la connectivitat amb el públic es perd, perquè estem més pendents de fer una lectura correcta que de transmetre el nostre text. Perdem l’espontaneïtat, no veiem la reacció del públic: llegim atentament un discurs que vam planificar prèviament i que, potser, no era el més indicat per al tipus d’oients que tenim davant. Sempre he defensat que, a partir del text que tenim davant o, millor encara, d’un guió o esquema, cal adaptar-ho en directe a les reaccions que tenim davant dels nostres ulls. Aquesta és la clau que no hem d’oblidar: cal transmetre un contingut a partir de la connexió amb qui sent les nostres paraules.

Soc conscient de la dificultat, però proveu-ho. Oblideu-vos que us estan jutjant o valorant, no esteu davant d’un tribunal que ha de qualificar finalment la vostra intervenció. Heu de transmetre unes reflexions i unes sensacions. No heu de ser uns autòmats que interpreteu un discurs escrit, heu d’emocionar o cridar l’atenció dels qui teniu davant. Cada paraula o cada frase han d’arribar a unes consciències que esperen aprendre o entendre el que voleu dir. Aquesta és la clau de la transmissió oral: compartir uns pensaments o una opinió des del vostre punt de vista. En el moment que parleu, penseu que sou els qui més sabeu de la matèria. Tot això perquè teniu el moment dolç de sentir-vos important, perquè algú ha confiat o ha permés que és el vostre torn. Sou poderosos, tothom vol sentir les vostres paraules. Oblideu-vos d’anar analitzant simultàniament la vostra intervenció. Si se us oblida una expressió, si feu alguna errada, tant se val, perquè el que importa és el conjunt de la vostra intervenció.

No oblideu la sentència del filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson que “tot gran orador va ser un mal orador en els seus inicis”. L’experiència, per tant, us ajudarà a planificar millor les vostres intervencions orals. Per equivocar-se, cal intentar-ho; si en les primeres ocasions, no esteu contents del vostre resultat, torneu-ho a provar. Això sí, comenceu des del principi a deixar de llegir el vostre discurs. Quanta gent dedicada a la política i a la representació del seu grup opta per continuar llegint un text escrit! Quin empobriment presenta la seua intervenció! No heu tingut la sensació que algú li ho ha escrit i que no s’ha preocupat ni per entendre el seu discurs? Si no ens emocionem en el guió o text escrit prèviament, com pretenem arribar a l’interior dels nostres interlocutors? Comenceu a parlar, quan us toque, sense por, amb la seguretat que podeu oferir el bo i millor que teniu al vostre interior. Parleu, sense pressa, pausadament, mireu els ulls que teniu davant i feu-los entendre el que voleu transmetre. Paga la pena.