Opinión

I vostè què farà, senyor Barcala?

Luis Barcala, durante un pleno en una imagen de archivo.

Luis Barcala, durante un pleno en una imagen de archivo. / Jose Navarro

El poder en una democràcia és temporal. Van i venen polítics que fan i desfan les normes que marquen el pas dels dies a la ciutadania. L’empremta que deixen pot ser crucial, positiva, irrellevant o negativa. Crucial va ser per Alacant que a finals del segle XIX un grup de prohoms obriren la ciutat a la modernitat, i encara recordem els seus noms: l’arquitecte José Guardiola Picó, assentant les bases del nostre urbanisme, o el d’Eleuterio Maisonnave i Cutayar, primer alcalde per sufragi universal masculí i artífex de l’enderrocament de les antigues muralles. Irrellevants i ja oblidats van ser gairebé tots els alcaldes dels temps de foscor, que van permetre desgavells urbanístics irreparables. I negatius aquells que ens van situar no fa tant en el cim de la corrupció. Però cap d’ells, cap, va gosar qüestionar la valencianitat d’Alacant.

Vostè, senyor Barcala, vol fer-se passar a la nostra petita història com l’alcalde que ens va segrestar el nostre passat i ens va privar de la nostra llengua?, llengua parlada encara a Alacant per prou més gent de la que creu. Vosté, que sap parlar el valencià del seu poble, i el meu, Sant Joan d’Alacant, està disposat a aniquilar, en la ciutat on ara temporalment governa, una de les seues senyes d’identitat? Faça la prova: comence una conversa en valencià per exemple al mercat central, o visite centres educatius, o use el valencià amb foguerers i barraquers. Es sorprendrà de la quantitat de gent que l’entendrà i que seguirà la conversa amb total naturalitat, i, a més a més, ben contents de veure un polític com vosté parlant la llengua ancestral d’Alacant, emprada en gran part de la província de la que esta ciutat, que vosté governa, exerceix de capital.

La llengua és un patrimoni immaterial -per tant, fràgil- de tot un poble. La parlem o no la parlem, és cosa de tots, com una església ho és per als catòlics però també per als ciutadans ateus, o com ho és el castell de Santa Bàrbara per a tots els alacantins. Si el castell estiguera greument danyat, el tombaria? Faria una nova urbanització al Benacantil?... No gosaria, naturalment el restauraria, no? I per què acabar amb un patrimoni cultural com és la nostra llengua? Un patrimoni debilitat (per prohibicions històriques) que el que necessita és atenció i amor. És cert que s’han perdut moltíssims parlants (durant molt de temps, administracions i escoles oficialment en castellà), i que les polítiques lingüístiques potser no han sabut o pogut fer del valencià una llengua atractiva i estimada entre molts alacantins com sí que ens estimen el Postiguet, el Cocó, el Tossalet, els nostres Castells, o Fontcalent, o la Santa Faç..., però justifica això que Alacant passe al grup de territoris considerats només castellano-parlants?, que es deixe d’estudiar el valencià o que només ens puguem dirigir a les institucions locals en castellà?...

Sabem que a Alacant el procés de pèrdua de parlants ve de lluny, començant a finals del segle XIX per les famílies benestants, model social a imitar. Fins els anys 80 del segle XX, el valencià va ser una llengua sense cap reconeixement, sense estatus, proscrita a les aules i a les institucions, relegada a un ús familiar i popular. I. Així i tot encara perdura. El seu procés de degradació ha anat paral·lel a importants canvis de l’estructura social. Però això mai no podrà justificar l’oblit i abandó d’un patrimoni que tenim des del segle XIII. I, tanmateix, humil però fort, el valencià ha resistit també a la ciutat d’Alacant. Serà vostè qui l’aniquile? Esperem, de tot cor, que no!