Resiliència i resistència: lluitar contra la adversitat

Heu sentit la força que es genera en un mateix quan tot està en contra i volem lluitar contra l’adversitat? Ben cert és que si la pressió és molt forta, podem decaure i resignar-nos a la situació viscuda o, fins i tot, podem tenir la tendència de fugir del punt de conflicte i buscar una eixida falsa. Sempre m’he considerat una persona forta i amb ganes de resoldre els problemes, encara que també he de reconéixer que en algunes ocasions he tingut la temptació de donar-me per vençut. És el moment en el qual l’acció d’un amic o, fins i tot, de la teua parella, potser fonamental per decidir actuar i intentar aclarir l’entrebanc. Tot això sense haver conegut fins fa poc el sentit vertader del terme resiliència, un concepte popularitzat des dels anys 70 pel psicòleg nord-americà Emmy Werner després d’estudiar a xiquetes i xiquets en situacions de risc, en veure que aquells que creixien en entorns desfavorits, en algunes ocasions, no sols sobrevivien sinó que prosperaven a pesar de les difícils circumstàncies.

Davant de pressions que dificulten la lliure resolució dels humans, algunes persones s’hi adapten i es recuperen davant de situacions adverses, canvis o traumes. No sols superen els obstacles sinó que també aprenen i creixen davant d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, es crea un tipus de personalitat, la dels resilients, que ofereixen una conducta positiva, una bona habilitat per a resoldre problemes, en tant que construeixen una xarxa de suport forta i una capacitat per a trobar sentit i propòsit en les dificultats que fan front. És ací on naix el paral·lel amb el concepte de resistència, la facultat de les persones per suportar o resistir pressions. A diferència de la resiliència, no significa un procés actiu d’adaptació o de recuperació, només se centra en la capacitat de resistir les accions contràries.

És per això que, a propòsit d’una jornada de recerca del grup d’Estudis Transversals de la Universitat d’Alacant que vam celebrar el passat dimarts, he pogut acabar d’entendre l’abast dels dos conceptes. Unes reflexions que admeten multiplicitat d’interpretacions segons la disciplina que les aborda. Així, vam poder comptar amb les lúcides reflexions de sociòlegs com Vicent Flor i Sandra Obiol, de la Universitat de València, al costat d’experts en l’anàlisi literària contemporània com David Peidro, de la UNED, Dulcinea Tomás de la Universidad Politécnica de Madrid, de Júlia Ojeda, de la UOC, i d’altres col·legues de la Universitat d’Alacant com Dari Escandell, Irene Mira, Laura Sellés, M. Àngels Francés, Anna Esteve, Eduard Baile, Raül Sánchez o Carla Mira. Un conjunt de treballs que van abordar la capacitat de reconstruir l’equilibri emocional o identitari a través de la literatura d’unes autores i uns autors després de viure esdeveniments traumàtics o adversos a nivell personal o col·lectiu. Amb el lema Cultura literària i resiliència al País Valencià, la jornada va servir per debatre i entendre l’abast dels dos conceptes i sobretot oferir un nou punt de vista en la interpretació de la literatura contemporània més pròxima.

Si la generació anterior d’escriptores i d’escriptors van viure les dificultats d’utilitzar literàriament i amb normalitat la llengua pròpia, com també el plantejament de temes rebutjats pel franquisme, en el cas de les dones, hi havia una pressió afegida en tant que trencaven estereotips marcats únicament per als homes. No és qüestió de noms, sinó d’un col·lectiu d’autores i d’autors que van mostrar una pràctica de la resiliència impressionant que ha servit de model per als de la generació posterior que ens hem trobat el camí encetat. Potser la pressió constant i l’adaptació a la superació forja una literatura més arriscada i amb més empenta? Potser dels traumes, com una guerra civil o la vivència d’una dictadura, crea llibres més interessants per a la nostra societat? Sempre hem sentit que després d’un fort trauma col·lectiu apareixen grans obres literàries, una afirmació que no podem desterrar. El repte està en mantenir encés el caliu d’aquesta literatura producte de la superació personal i col·lectiva. És el deure de la nostra generació, crescuda ja amb la democràcia, per fer de pont amb les següents, les més allunyades de les situacions traumàtiques viscudes al nostre país.

És així com es planteja el sentit del relleu generacional. Els diferents grups d’edat d’una societat convivim, aprenent els més joves dels més grans, ensenyant als que venen després de nosaltres. Totes i tots hem de conviure amb la pervivència de l’aprenentatge col·lectiu. Les circumstàncies canvien amb el pas del temps, ben cert, però els entrebancs es modulen i varien segons els factors externs. Potser no és moment de concretar una resistència contra res, sinó d’adaptar-se a les noves pautes de la quotidianitat i anar deixant pas a les veus més joves, tant en la literatura com en la societat, per anar forjant les noves classes dirigents que, sense oblidar el passat dels qui l’hem viscut, puguen anar construint amb il·lusió els nous projectes del futur. Pensem-ho, aprenguem a coexistir els diferents grups generacionals, colze a colze, per anar dissenyant la millor societat que ens mereixem. Paraula de resilient!