Temps d’exàmens: la lluita contra l’angoixa

Entrem en la part final del curs escolar. En tots els nivells educatius arriba el final d’un curs en el qual cal valorar els coneixements apresos a través de les proves avaluatives. Un temps d’exàmens, una època de lluita contra el temps, per tal de demostrar que s’ha estat un bon alumne o una bona alumna. En el cas de l’ensenyament superior, les avaluacions han descarregat, d’ençà de l’entrada dels nous plans docents, la prova final o examen escrit com a única part per a valorar l’aprofitament del curs. L’entrada en consideració d’altres elements, com ara les pràctiques o l’anomenat portafoli –una mena de quadern d’activitats continuades durant el curs– ha rebaixat la tensió del moment últim que tot l’alumnat temia. “Ja no t’ho jugues tot a cara o creu”, com diria algun dels meus alumnes quan hem comentat el sistema d’avaluació actual. Tot això es produeix si durant el desplegament de l’assignatura el professorat i l’estudiantat es responsabilitzen a lliurar dins dels terminis les propostes pràctiques i a revisar-les per a millorar la seua execució. Hi ha, com sempre, docents i alumnat que no corresponen a les indicacions generals que marquen les guies docents. D’aquesta manera, fins i tot arriben a comunicar-se les qualificacions parcials durant la mateixa prova final o, el que és pijtor, a posteriori. Un sense sentit si tenim en compte l’interés d’aquestes activitats per a fer el seguiment dels coneixements apresos per qui cursa un grau determinat. Les enquestes docents finals recullen aquestes desviacions de les avaluacions, però any rere any es repeteixen en la pràctica d’alguns companys de la professió.

Siga com siga, la prova final continua tenint un pes important i esdevé un factor d’angoixa i de patiment per l’alumnat. Totes les universitats públiques valencianes tenen alguna unitat de servei psicològic per a un col·lectiu que pot sentir-se desbordat davant d’aquesta situació. La demanda s’ha incrementat, segons alguns responsables d’aquestes unitats, per casos de quadres de depressió, ansietat o altres casos semblants. Durant l’any de la pandèmia per la COVID-19 les consultes van baixar, com era lògic, però en els anys següents han pujat. Un dels casos més habituals és el d’estudiants dels últims anys que ofereixen problemes que podrien haver-se començat a tractar en els primers anys, però que el desconeixement d’aquestes unitats o els dubtes de la pròpia situació allarguen el primer contacte. La qüestió és, quan necessita un alumne una atenció psicològica? Quins són els factors que fan valorar aquesta necessitat?

És difícil sintetitzar aquests indicis per un mateix, però els més recurrents són quan hi ha un canvi en el seu estat d’ànim a partir de la recreació de sentiments d’ansietat intensa, tristesa, irritabilitat o desesperació relacionada amb els exàmens. Un altre element és la concreció de comportaments d’evitació com el fet de fugir dels controls finals o de situacions relacionades amb aquests, com no assistir a classes o no demanar ajuda quan cal. La recreació de pensaments negatius, com projectar una anticipació negativa sobre els exàmens o tenir autoavaluacions excessivament crítiques i pensaments de desesperació, pot ser també un índex de la necessitat de suport psicològic. Si a això afegim símptomes físics com sudoració, tremolors, dificultat per a respirar, mals de cap o d’estómac, és obvi que l’impacte en el funcionament diari de l’estudiant requereix alguna mena d’ajuda per assumir amb tranquil·litat la part final del curs.

El col·lectiu del nostre alumnat, nascuts entre els anys 90 i la primera dècada del segle XXI, rep popularment el nom de Generació Z. Es tracta d’un grup nascut en un món altament digitalitzat i marcat per les xarxes socials. Han crescut en una societat competitiva on els desafiaments socials són continus. D’igual manera, les estructures familiars on s’han desenvolupat són més propenses a la hiperprotecció; han tingut una infantesa i una adolescència on no han tingut quasi bé necessitats econòmiques o afectives. En molts casos, a més dels pares, els avis han jugat un paper important en aquesta supervisió. D’aquesta manera, podem entendre que estan menys preparats contra les adversitats, de manera que la manera de fer front a un problema concret desborda fàcilment les seues expectatives. Així, podem entendre l’increment de quadres d’ansietat o de depressió davant de la realitat de les proves finals que tenen endavant. Donar-los suport, des de les unitats especialitzades o des de la quotidianitat de les classes que reben, és una tasca de tots. Sols així aconseguirem crear uns professionals del futur que milloren el desenvolupament de les diferents àrees de la nostra societat.