Palmerar i negacionisme

Hi ha un tipus de negacionisme bàsic, també anomenat terraplanisme, que és el d’aquells que desconeixen una cosa i simplement la neguen. Però hi ha també un negacionisme egoista, que és el d’aquells que coneixen un tema, però el neguen perquè no els convé actuar en conseqüència. Per exemple, el d’aquells que diuen: «Jo soc d’Elx i a mi ningú m’ha d’explicar què és un hort de palmeres i el que se pot fer o no se pot fer en ell». Casualment però, això que ells saben que se pot fer, és -precisament- allò que a ells els convé fer en eixe moment. Aquests negacionistes són els realment perillosos; i molt més, si tenen poder.

És un fet que els il·licitans i les il·licitanes ens estimem el palmerar; tot i que, en general, hi ha un gran desconeixement sobre el que és realment aquest, i sobre els valors que li han estat reconeguts com a Patrimoni Mundial. Poques persones entenen, per exemple, que el que realment s’ha valorat com a Patrimoni de la Humanitat és el conjunt d’horts de palmeres, amb el seu sistema de regadiu, les seues tècniques de cultiu i els oficis i les eines que ho fan possible. Tota una cultura que va ser portada des d’Àfrica a Europa, transferida de la cultura andalusí a la cristiana, i transmesa de generació en generació al llarg de gairebé mil anys. No són els jardins, ni la Palmera Imperial, ni les pistes esportives, ni els hotels, els col·legis, habitatges i altres construccions dels horts, el que ha estat valorat per la Unesco; sinó els horts que encara se conserven com a tals.

Els horts de palmeres constitueixen un ecosistema agrari on es practica l’agricultura d’oasi, que va nàixer al Golf Pèrsic fa més de 5.000 anys. Des d’allà es va estendre per l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica per a fer front a l’aridesa de l’entorn; i amb aquest mateix objectiu la van portar els colonitzadors andalusins fins el sud-est ibèric. Des del confort de la ciutat actual, els nostres habitatges i els nostres vehicles, potser no ens adonem; però la nostra és una comarca realment àrida, amb sòls pobres i salins, i amb aigües escasses i també salines. Portar l’agricultura d’oasi fins ací va ser una idea brillant que va permetre enriquir els limitats cultius locals de l’època, amb produccions d’horta inimaginables fins aleshores. D’això deixaren testimoni els viatgers que per ací passaren tant en l’època andalusí com en l’època cristiana, especialment el naturalista il·lustrat valencià Josep Antoni Cavanilles que visità la ciutat a finals del segle XVIII i va fer una descripció tan detallada com qualificada.

Això va ser possible perquè l’efecte oasi permet als horts guanyar una eficiència del 40 % en l’ús de l’aigua. Les palmeres no són el cultiu principal dels horts; el seu paper és generar l’efecte oasi amb la seua disposició perimetral al voltant dels bancals. El cultiu principal són els productes que es poden cultivar a l’interior d’estos bancals, gràcies a l’efecte ombra i a l’efecte pantalla front al vent que generen les palmeres. A més d’això, les palmeres produeixen dàtils que són un aliment amb gran valor nutricional; i produeixen també gran quantitat de fibres vegetals que poden ser usades per a usos molt diversos, artesanals, industrials, constructius, combustible, adobs, etc. D’altra banda, les palmeres són pràcticament l’únic vegetal de port arbori -imprescindible per a generar l’efecte oasi- que suporta les dures condicions dels sòls i les aigües disponibles. A més, produeixen gran quantitat de matèria orgànica, amb la que neutralitzen la salinitat dels sòls, al temps que els espongen, facilitant la circulació dels gasos i la retenció de la humitat; i afavoreixen també la microbiota edàfica que és responsable de la fertilitat dels sòls del palmerar.

A més, l’agrosistema del palmerar ens proporciona serveis ecosistèmics que tenen repercussions positives sobre l’economia, la salut i la qualitat de vida de les persones. Aquests beneficis deriven de les funcions pròpies de l’ecosistema com a tal, i -si sabem conservar el palmerar de manera funcional- constitueixen un autèntic tresor en ple centre de la ciutat. Un palmerar que va néixer per a ser cultivat, i que si deixa de ser cultivat, deixa de tenir sentit i està abocat a la seua desaparició. Afortunadament, hi ha diferents maneres de cultivar el palmerar, tant el palmerar urbà com el palmerar del Camp d’Elx i més enllà, que no sols són viables, sinó que cada dia cobren més importància davant la greu crisi, ambiental, econòmica i social que estem vivint.

D’altra banda, en els sistemes complexos, com el cos humà o l’ecosistema del palmerar, el tot és més que la suma de les parts. Perquè el conjunt té propietats que emergeixen de l’organització i no estan presents en les parts. Així, el nostre cos és molt més que la suma de les cèl·lules que el componen; i el palmerar és també molt més que la suma de les palmeres que el formen. Cal que deixem de contar palmeres per a justificar la importància o la grandesa del palmerar. Perquè el que importa no és tant el nombre de palmeres com l’organització d’aquestes en horts i la funcionalitat d’aquests.

Per tot plegat, defensar l’ocupació urbanística dels horts o del seu entorn, facilitant la fragmentació i disgregació del palmerar, és negar la realitat d’aquest. Anar deixant de cultivar horts, o espais entre horts, per a transformar-los en jardins, hotels, geriàtriques o altres dotacions és anar destruint el palmerar a poc a poc. Qui defensa això, no pot dir que sap què és el palmerar, ni pot dir tampoc que és sensible i respectuós amb el nostre patrimoni. Ni molt menys pot argumentar que actua així en defensa del palmerar. La honestedat exigeix saber triar entre el rigor intel·lectual i l’oportunisme.