Samuel o la por a la diversitat

Sempre m’he rebel·lat contra les injustícies. En aquesta ocasió no isc de la meua perplexitat, com tampoc el de la immensa majoria de la nostra societat. L’orientació sexual d’una persona ha estat el detonant per l’agressió que ha acabat amb la seua mort. No tinguem por, denunciem-ho; ningú es mereix, com he llegit a les xarxes i a la premsa, que l’última paraula que escolte en vida siga “maricó” i més si porta l’adjectiu probable “de merda”. Les persones que agrediren Samuel, a la seua Corunya natal, n’eren conscients que entraven en la intimitat d’una persona perquè se sentien agredides en la seua condició –pressuposem– d’heterosexuals? M’importa poc si finalment serà considerat un delicte d’odi o no; és obvi que aquest va ser l’agreujant de la reacció salvatge dels agressors.

Ni un atac més semblant al nostre país. Els qui celebren aquesta agressió, quina justificació troben? Els qui van agredir, se sentien millor quan l’executaven? No hi ha cap justificació possible, ni la provocació per la possible gravació del mòbil –que de segur comentaran quan els reconeguen i jutgen–, ni el consum d’alcohol o d’altres substàncies. Han actuat com animals, sense enteniment i amb el major dels defectes que els humans podem tenir: la prepotència.

La meua indignació és tal que he buscat, com sempre, algun erudit que em permeta entendre el que ha passat. Així, he tornat a llegir Octavio Paz i el seu “Itinerario”, una síntesi, segons ell mateix afirma, de la seua evolució política personal. Un interessant document de reflexió íntima dels esdeveniments d’aquest segle que malhauradament ens ha tocat viure. Una frase que assenyale i transcric: “Uno de los rasgos en verdad desoladores de nuestra sociedad es la uniformidad de las conciencias, los gustos y las ideas, unida al culto a un individualismo egoísta y desenfadado.”.

Els agressors temien per la diversitat de la nostra societat? Els feia mal pensar que un jove visquera amb llibertat els seus gustos a l’hora d’anar al llit amb una dona o un home? Hi ha gent que pensa en el nostre país que el simple dret a escollir amb qui vols passar la resta dels teus dies els obliga a no decidir a ells? Tanta ràbia els provoca que dos homes o dues dones es besen? Per què hi ha entitats i associacions, com també el que es fan dir partits polítics, que els donen suport en tant que amaguen la seua opinió? Jo mateix he pogut comprovar com alguns grups de whatsapp o d’altres xarxes socials animaven a reaccions brutals com la d’aquest grup.

Sempre hem criticat la lentitud de la nostra justícia. En aquesta ocasió, el retard en localitzar i confirmar els culpables ens ha preocupat, tot i que hem d’entendre que no volen deixar cap peça solta d’aquest cas. La societat del nostre país ha reaccionat amb una veu clara contra aquesta barbàrie. Tots temem, tinguem les preferències sexuals que tinguem, un retrocés en les llibertats aconseguides després de la fi de la dictadura. Som un estat exemplar en l’assumpció de drets en aquesta matèria, per què alguns s’entesten en tornar-nos al passat?

Cap violència té justificació; podem entendre el debat, la discussió d’idees, però mai l’acció punitiva contra qui no pensa com nosaltres. Penseu el mal que aquest esdeveniment ha pogut influir en els nostres joves que estan configurant la seua personalitat? Hauran de mirar al voltant cada vegada que abracen o besen la seua parella? En primer lloc, els recordaria que un dels trets més representatius de la raça humana és la varietat i la concreció d’una forma de ser individual diferent. Formem part d’una espècie apassionant que, segons els models conductuals, les herències genètiques i la pressió del medi, evolucionem a títol personal fins aconseguir la individualitat. Tant difícil és entendre-ho i somriure davant la vida? Quins valors han aprés els agressors del seu entorn? M’agradaria parlar amb els pares o els amics d’aquests energumens: els poden mirar a la cara a partir d’ara?

Diuen que tota societat, tota època, per evolucionar, necessita màrtirs. En el cas de Samuel, tan de bo no haguera fet falta. Volem, per tant, saber la veritat del que va passar perquè cap altra persona haja d’acabar la seua vida sense tenir respostes davant d’aquest assassinat. Hem d’estar a l’aguait i denunciar tota reacció contra les llibertats. I més si hi ha una acció violenta. No ho hem de tolerar: hem de trencar el silenci i explicar-ho al nostre entorn. No és qüestió d’ideologies, sinó de defensa dels drets humans i de la resolució de conflictes de manera civilitzada. Acabem, per tant, amb el que l’escriptor mexicà apuntava com a “individualismo egoista i desenfadado”. Ni un pas enrere.

Suscríbete para seguir leyendo