L’hipòcrita

Diuen que l’hipòcrita és aquella persona que et somriu quan et creues pel seu camp de visió i que, tant bon punt t’allunyes, vessa contra tu tots els mals pensaments i la rancúnia que et té. Es mostra afable, fins i tot expressa l’alegria de tornar-te a veure, però allà dins, en la lluentor dels seus ulls, no pot dissimular el seguit de sentiments contraris que té contra teu. On s’origina aquest punt exacte on la mentida regeix l’actuació de l’altra persona però ajusta el seu semblant al que s’espera dins d’un to educat i que facilita la convivència? És preferible donar prioritat a la sinceritat en l’acció encara que aquesta vaja en perjudici de la relació correcta entre les dues parts? Sempre he defensat que millor un bon somriure que no un rebuig cap als altres, però en tot cas, caldria demanar al nostre interlocutor una mica de coherència entre les formes oferides i la realitat del que pensen de tu. Així, deixem a banda les contradiccions i, si hi ha algun element que dificulte la normalitat de la relació, com a mínim, no entrara en sospites per part de ningú i de segur que reforçarà la comunicació per aclarir qualsevol punt de conflicte o de diferència de pensament que es tinga.

El problema rau quan aquesta manera d’entendre la vida es generalitza en algunes persones. D’una banda s’intenta oferir una falsa imatge de bonhomia, cordialitat i simpatia, quan darrere hi ha una rancúnia constant contra qui posa en dubte els seus principis o la seua manera d’actuar. Davant de la imatge amable, d’aspecte conciliador i comprensiu, s’amaga una persona que detesta que li duguen la contrària, que cada consell l’entén com un atac i que no és capaç de demanar ajuda quan desconeix un tema o quan li ofereixen propostes de resolució. Aquesta falta de coherència en si mateix de l’hipòcrita pot ser la base d’un munt de conflictes entre qui adquireix aquesta manera d’entendre la vida i qui l’envolta. Molière ja ho afirmava en la seua obra de teatre L’hipòcrita, fa més de tres-cents anys: “la hipocresia és l’origen de tots els mals”. Si atenem al que diversos psicòlegs apunten, els qui mantenen regularment aquesta manera de ser manifesten diverses conseqüències físiques com una tendència a l’estrés, en tant que han de mantenir una imatge falsa que fatiga el seu dia a dia, a més de condicionar les relacions interpersonals del seu entorn, a causa de la seua falta d’autenticitat i confiança. Pel que fa a l’esfera psicològica, la hipocresia pot reduir l’autoestima personal, en tant que pot promoure sentiments de culpa o de vergonya per la manca de coherència entre el que es diu i el que realment es fa. Tot plegat pot condicionar i incrementar el sentiment de buit emocional i existencial. Es viu una vida que no és la que es pensa. Paga la pena aquest esforç per aparentar? Perquè com bé sabem, tot se sap a la llarga...

Però, quan acabem denunciant la hipocresia d’algunes persones en el nostre dia a dia? Ben cert és que l’ús del terme s’ha popularitzat, tot utilitzant-se com una mena d’insult quan algú no segueix la nostra voluntat. L’acusem baldament de no dir la veritat, d’amagar el que realment pensa. Podem, doncs, equivocar-nos usant fora de la correcció una denominació que no guarda el sentit originari del vocable. No obstant això, de vegades podem encertar en tant que observem la frivolitat constant en la salutació que ens fan i en observar, sense haver de recórrer a la intuïció, l’autèntica consideració que ens tenen. Així, podem observar que representants nostres fan ús de la seua generositat davant del col·lectiu, del seu sentit igualitari, sense voluntat de cap tipus de discriminació, fins i tot, del desenvolupament de polítiques inclusives, quan la realitat és una altra. Actuen d’amagat i en silenci tot seguint principis obsolets amb una carassa de falsa progressia que ens recorda, si hem llegit una mica d’història, la postura del despotisme il·lustrat: “tot per al poble, però sense el poble”. Això és, m’heu elegit com al vostre representant, per tant, puc fer el que jo vulga sense haver-vos de consultar. Tot això sense tenir en compte cap realitat individual ni preocupar-se per les conseqüències imprevistes en cada persona en la seua esfera emocional o psicològica.

No entendré mai la postura dels governants que, una vegada obtingut el poder, obliden consultar el semblant dels seus electors, els hagen donat el seu suport o no. En tot cas, es tracta d’una estratègia que els millors polítics saben fer: ampliar la seua base electoral amb qui no els han estat a favor de cara a futures reeleccions. El bon estratega sap acontentar els seus i els qui no han sigut seus. El fet que, davant de nous mandats, apareguen candidats en contra, pot ser un senyal del descontent d’una part de l’electorat que s’ha sentit traït davant d’unes bones maneres però sense una falta de solucions. És el moment en el qual naix el sentiment de qui se sent utilitzat o menyspreat i acusa la possible hipocresia de qui els representa: s’acusa la seua prepotència. Per això, preferisc sentir l’absència d’una salutació davant de la possible concreció d’una falsa actuació. Millor ser coherent i sentir amb sinceritat allò que els altres pensen de mi. No n’esteu d’acord?