Utopies del canvi: yes, we can!

El lema de campanya de Barack Obama ha fet 15 anys. Una efemèride per a celebrar com un líder de caràcter internacional, més enllà del país que va governar durant dos mandats entre els mesos de gener 2009 i de 2017 els Estats Units de Nord-Amèrica, va saber oferir un missatge de canvi de les estructures d’un sistema que semblava contrari perquè un afroamericà ocupara la Casa Blanca. És obvi que el famós Yes, we can que va encunyar el polític reprenia el I have a dream del líder dels drets civils en aquell país, Martin Luther King Jr. pronunciat en la marxa històrica pel treball i la llibertat, contra la segregació racial i la discriminació, del 28 d’agost de 1963. Qui va ser president va aconseguir transmetre una visió d’un canvi positiu a través de la mobilització ciutadana i la superació dels desafiaments per aconseguir una societat més justa i inclusiva. Una connexió en el temps que ha marcat la història i que ha deixat la seua empremta per entendre que, amb reflexió i debat, es poden aconseguir les quimeres de les transformacions dels entorns socials.

El missatge d’Obama va fer el seu camí fins a l’actualitat. Hem de recordar que l’actual president d’aquell país, Joe Biden, va ser vicepresident del primer, i que, tot i tenir 81 anys en l’actualitat, serà candidat per a renovar el seu mandat davant del que serà segurament el seu contrincant republicà Donald Trump. No cal dir que el perfil polític de tots dos és ben diferent. Més enllà de les diferències programàtiques entre el demòcrata i el republicà, l’estil de lideratge de tots dos és ben divergent. Mentre que Biden ofereix un enfocament més calmat i conciliador, a la recerca de la unitat i l’atenció a la diversitat, Trump es presenta de manera més disruptiva i amenaça contínuament en trencar les inèrcies de l’anomenat establishment, o siga, les polítiques tradicionals.

Siga com siga, la política nord-americana continua marcada per la irrupció que va marcar un polític innovador com va ser Obama. Moure una societat que de vegades sembla resignada a l’alternança entre polítiques similars, que no veu la possibilitat de canviar el seu entorn, no és una tasca fàcil. És ací on naix el concepte d’utopia del canvi, això és, la plasmació del desig de transformació, encara que siga tranquil·la i planificada de la nostra societat. Vivim temps convulsos, marcats per l’adaptació socioeconòmica d’un món cada vegada més poblat, on les tensions entre els sectors públics i privats fan caure la responsabilitat de la crisi en el creixement del primer, sense que el segon prenga el relleu en alguns dels vessants bàsics de la nostra quotidianitat com són la sanitat i l’educació. Un llast de l’estat del benestar que no acaba de trobar el punt exacte d’equilibri entre els dos sectors esmentats. L’alternança dels nostres governants, tant siga a nivell estatal o autonòmic, no acaba d’aconseguir fer factible una gestió que faça compatible tots els interessos. Estem davant de dos elements bàsics en la nostra societat que òbviament tenen un cost econòmic que difícilment podem cobrir amb el sistema actual de recaptació d’impostos. L’increment de la inversió és imprescindible per tots dos. En el cas del sistema universitari públic, les constants reivindicacions de les rectores i dels rectors no troben la resposta adequada, tot i el compromís de la nova LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari) d’incrementar el pressupost a l’1 % del PIB (Producte Interior Brut).

Siguem conscients de la realitat però somniem amb les opcions de canvi. Cal entendre com podem adaptar la quotidianitat de les universitats, més enllà de la necessitat de cobrir les nòmines del personal, per incentivar els pilars bàsics de la seua existència: la docència, la investigació i la transferència del coneixement. Incentivem la recaptació de fons públics i privats per aconseguir una millora de la seua gestió i de les iniciatives dels grups docents i investigadors. Intentar ajustar pressupostos, sense obrir portes a la reivindicació d’un increment dels recursos, no serveix de res. Siguem utòpics però realistes, conscienciem la ciutadania que sense unes universitats públiques de qualitat perdrem el lideratge d’una societat que necessita, ara més que mai, d’algú que els guie en la recerca de nous productes que facen millorar el seu dia a dia i en la formació dels millors professionals del futur. Tinguem somnis i convencem-nos que podem, que els canvis o la modificació de normatives o d’iniciatives no té sentit si no és per millorar les situacions anteriors. Del contrari, continuarem actuant amb resignació i per inèrcia davant dels entrebancs del dia a dia. Paraula d’utòpic!