“Beneïu, no maleïu”

 Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma, que sofrien persecució: “Beneïu els qui vos persegueixen, beneïu, no maleïu ” (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: “Quan ens insulten, beneïm” (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere, ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: “No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció” (1Pe 3:9).

Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el passat 18 de desembre, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu va donat a conèixer la Declaració, Fiducia supplicans, que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obre la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació “irregular”.

El text del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, “Déu ens estima incondicionalment, siga quina siga la nostra situació i els pecats comesos”. Per això “l’Església acull tots els que s’hi acosten a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva existència”.

Aquesta Declaració (rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat), fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que busquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu cure les seues ferides.

Fa quatre anys, el bisbe il·licità Francesc Conesa, en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia: “Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre”. Com deia aquest bisbe, nascut a Elx, “beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere, significa “dir bé”), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells”. I el bisbe Francesc Conesa deia encara: “No deixem mai de beneir, que no dominen en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones senten que les estimem i respectem”.

No és això el que fem al final de l’Eucaristia? O bé abans de la benedicció, el sacerdot hauria de dir: Els qui estiguen en una situació irregular que marxen del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Siga quina siga la seua situació personal, al final de la missa tots rebem la benedicció del Senyor: “Que vos beneesca Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”. I és que ningú no queda exclòs de la benedicció de Déu.

Per això hui, com fa milers d’anys, i així ho recull l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció Déu sobre el seu poble és adreçada a tots: “Que el Senyor et beneesca i et guarde. Que et faça vore la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt de tu la seua mirada i et done la pau” (Nm 6:24-26). Una benedicció per a tots. Sense exclusions.

Bisbes com el de Còrdova, Oriola-Alacant o Oviedo, han mostrar el seu recel envers la Declaració Fiducia supplicans, fins al punt que el bisbe d’Oriola Alacant ha dit que en situacions convulses, aquesta Declaració pot provocar “confusión y ambigüedad”, ja que, segons ell, l’aplicació de Fiducia supplicans “no es herética pero sí caótica”. I més recentment, el bisbe José Ignacio Munilla ha dit, des de la seua xarxa social “X”, que “ante tanto caos, tenemos signos para concluir que la solución es rectificar”. Per això el bisbe d’Oriola-Alacant (oposant-se al cardenal Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, que va signar aquesta Declaració), demana “retirar Fiducia supplicans”.

Fins i tot un capellà de la diòcesi d’Oriola-Alacant, Francisco José Vegara, ha qualificat el papa d’heretge!!

Però si beneïm el terme municipal, cases, cotxes i fins i tot animals, per Sant Antoni Abat i si hem arribat a beneir guerres i carros de combat, ¿com no podem beneir persones?