Valencià/català: l’arbre que oculta el bosc

Ja tenim una altra vegada el pati rebolicat amb el nom de la nostra llengua, com si no tinguérem més faena que estirar-nos dels cabells, per formalitats, per coses ja tractades, per futilitats. Ho direm prompte i ras: tu pots, a ta casa (a la Comunitat o País Valencià), dir o anomenar la teua llengua com vullgues, “valencià, o ibèric, o xiquitum”..., però no pots obligar els altres, els altres àmbits, que són sobirans i tenen capacitat per a anomenar les coses o la realitat tal com creguen o vullguen; i el nom en l’àmbit espanyol és “català” (segons la RAE, i fins i tot més de quaranta sentències firmes que avalen la unitat de la llengua catalana); el nom en l’àmbit internacional és “català” (segons les Acadèmies i Universitats internacionals). No n’hi ha, veges per on!, cap polèmica sobre la unitat del castellà, tot i l’enorme quantitat de variants que aquesta llengua en té, dins i fora del territori espanyol. Per què no interessa crear dissensió sobre el castellà? Per què interessa crear dissensió i maldecap sobre el valencià? Doncs això, tot clar.... I prou ja!

La mitjana de Renda per Càpita valenciana (22.289 euros) és inferior a la mitjana espanyola (25.498 e., INE, any 2021); el finançament autonòmic valencià és insuficient i injust; el repartiment dels Pressupostos Generals de l’Estat és insatisfactori per al País Valencià; no tenim suficients infraestructures com el Corredor Mediterrani o el tren de via ampla per la costa; Castella-Lleó, amb 2.400.000 habitants, per exemple, té 31 diputats al Congrés espanyol quasi igual número que els valencians (33 dip.), que som 5.000.000 de persones, és a dir, el vot valencià val la meitat que un vot castellano-lleonés; i si parlem de senadors, Castella-Lleó té 39 senadors, i el País Valencià 18. I ningú es pregunta: per què?...

Perquè estem barallats i dividits, perquè som una societat no cohesionada i desmoralitzada, perquè alguns polítics i partits ens enfronten en aspectes com la llengua i la identitat, sense fer cas a Institucions científiques i oficials, que ja han pontificat sobre el tema. Sense fer cas a la realitat, on als carrers es parlen dos llengües, valencià i castellà, ambdós territorials i cooficials. A les nostres terres, l’anticatalanisme és l’excusa i la trampa per a atacar “l’ús del valencià”, i ens ha fet perdre un grapat d’anys de progrés i consecució dels nostres drets. Els de fora, el Govern central, ens fa poc cas perquè saben de la divisió malaltussa que provoca el tema interessat pels de sempre, pels del raca-raca, que, com un gran arbre, ens limita la contemplació del bosc. No tenim forces per a reclamar allò nostre, allò que ens proporcionaria major benestar i millor qualitat de vida, entretinguts com ens tenen alguns en preteses batalletes lingüístiques i de noms. Prou ja!