Notes sobre l’esperança: a propòsit de Ximo Puig

Fa dos dies vaig assistir a la presentació del llibre Una idea de esperanza de Ximo Puig, l’anterior president de la Generalitat Valenciana, al Club Información. En rebre la invitació com a col·laborador d’aquest periòdic, vaig entendre que podria sentir parlar d’un assaig per boca del seu autor, periodista, que podria interessar-me pel balanç de la seua experiència política en els últims anys. Vaig conèixer l’autor en la dècada dels noranta quan era alcalde de Morella, mentre jo era tècnic de la meua Universitat i organitzàvem unes jornades de gabinets de comunicació de la Xarxa Vives d’Universitats en el seu poble. Vaig conèixer de primera mà una persona que estimava el que feia amb responsabilitat i proximitat a tot el món. Ahir tocava sentir-lo com a escriptor o periodista, com a comunicador de les seues reflexions.

El Molt Honorable ha escrit sobre els conceptes de respecte, d’identitat, de lleialtat, de reputació, de protecció, de progrés i d’esperança. Un conjunt d’elements i de reflexions al voltant de la seua experiència en gestió que no entraré a valorar: no és l’objectiu del meu article. M’interessa la sinceritat i l’estil directe i amé d’un assaig breu, d’unes cent pàgines, que he pogut digerir d’una tirada. Puig apel·la a l’esperança i a la raó, dos conceptes de qui coneix bé els camins de la política i que tem es perda el seu llegat. Pretén deixar així constància de les seues reflexions, compartim o no el seu ideari polític, perquè només una societat que creu en aquests dos conceptes pot fer front amb condicions els reptes que esdevinguen en el futur. He llegit recentment un estudi d’Immanuel Kant sobre els fonaments filosòfics de l’esperança de la col·lega de la Universidad de Buenos Aires M. José Rossi on destaca la cita següent: “La esperanza es un principio vital de la razón; no puede existir sin esperanza”. Una referència que em fa entendre el valor del llibre presentat.

Quant tenim il·lusió per alguna cosa, quan esperem resoldre un camí incert, la raó ens serveix per intentar trobar la drecera o la guia per assolir-lo. L’autor de Morella ens intenta fer entendre que no cal decaure en el nostre empeny per fer realitat els nostres somnis, que només cal trobar els mitjans necessaris per fer-nos entenedors i aconseguir com a col·lectiu els resultats que tenim en comú. Més enllà d’una trajectòria marcada per un partit polític concret, dins d’una ideologia socialdemòcrata, els consells de qui ha estat el responsable del nostre govern autonòmic des del 2015 fins a enguany, poden ser entesos com una mena d’herència o de llegat pels qui ens preocupem del dia a dia de la nostra societat. Ben cert que la meua reflexió sobre aquest assaig naix de la meua condició d’estudiós de la literatura o d’escriptor, però va complir amb escreix les previsions inicials davant de l’acte.

Els qui assistírem vam poder sentir les intervencions d’Antonio García Miralles, president de les Corts Valencianes des del 1983 al 1995, i de Manolo Alcaraz, conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació en el primer govern del Botànic. Així, el debat va ampliar el seu focus d’atenció en la realitat valenciana des del punt de vista de la societat d’Alacant. Una qüestió sempre permanent, la vertebració de la Comunitat Valenciana des de les comarques del sud. La representació de la societat en l’acte era realment minsa: una oportunitat perduda per a un acte que anava més enllà de la presentació d’un llibre. Una petita part del teixit empresarial i social, a més d’incondicionals de la figura de l’antic president, intentaven oferir una imatge de normalitat que només uns mesos abans, amb la convocatòria electoral, hauria tingut un altre resultat.Em va sorprendre la no assistència de persones vinculades al president, anaren o no en les llistes electorals anteriors, a més de cap representació institucional de la meua Universitat. Potser perquè pensaven que anaven a un acte de qui ja no té cap responsabilitat en gestió, tot i que en un futur la realitat pot canviar.

Puig hace un llamamiento a la esperanza ante la «complejidad» del presente político

En el procés literari, els possibles lectors, quan senten de primera mà les explicacions d’un autor sobre el seu llibre, esdevenen privilegiats. Conéixer els motius, els orígens del text –en el cas de Puig, a partir de l’anècdota de la bufetada que va rebre de xicotet per un pare Escolapi a l’escola quan va escriure el que no devia–, fan que ens decidim per llegir el llibre. Naix en nosaltres la il·lusió com a lectors de tenir a les mans un assaig que pot ajudar-nos a entendre l’esperança que els entrebancs de la nostra societat poden tenir solució, governe qui ens governe. Aquesta és la màgia de la literatura i el sentit únic i fantàstic d’assistir a una presentació literària. Un acte individual que esdevé col·lectiu i que no es pot compartir. Podem intentar resumir el que es va dir, però transmetre les percepcions i les sensacions compartides amb el seu autor és una altra cosa. Paraula de lector!