“C’est de Paris qui nous vient la lumière”

C’est de Paris qui nous vient la lumière o c’est toujous du Nord qui nous vient la lumière són algunes de les expressions que, a finals del segle XIX, van pronunciar escriptors com el poeta català Joan Maragall per a indicar el seu interés per la revolució de la literatura i de l’art en general que representaren els corrents estètics finiseculars com el parnassianisme, el prerafaelitisme, el decadentisme i el simbolisme. L’atracció per Goethe de Maragall estenia la seua atracció fins a la veïna Alemanya. Al seu torn, França i Anglaterra configuraven els seus punts geogràfics d’atracció cultural. D’una manera semblant va succeir amb els escriptors catalans Santiago Rusiñol, Josep Carner o Gaziel, com als pintors Joan Miró o Salvador Dalí. Uns pocs van anar sense bitllet de retorn, la gran majoria van reprendre la seua vida a Barcelona completament transformats. París va deixar la seua empremta en les seues trajectòries, en tant que representava el triomf de la modernitat i el revulsiu definitiu per a les seues carreres artístiques.

És per això que, amb el deix de satisfacció que deixa una bona exposició, us recomane la mostra que es pot veure en els pròxims mesos al Petit Palais de la capital francesa: “Le París de la Modernité”. Una diversitat de productes artístics, pintura, escultura, escenografies teatrals o vestimenta, al costat dels enginys mecànics com una avioneta, per a tractar de definir el que va succeir a París entre 1905-1925 com un transsumpte de l’anomenada Belle Époque, l’etapa d’efervescència d’una ciutat que es va convertir en referent cultural, econòmic i tecnològic. Estem en un moment clau pels avanços com l’automòbil, l’electricitat i el telèfon, unes andròmines que van canviar per sempre la nostra civilització. És l’època dels salons literaris i dels cafés d’una ciutat que esdevé punt de trobada d’intel·lectuals, escriptors i filòsofs. Un mestissatge i una convivència de totes les individualitats que es va aturar durant els anys de la I Guerra Mundial però que va deixar la seua empremta fins als nostres dies. Una època en la qual es van desenvolupar les primeres avantguardes: el cubisme, el dadaisme i el futurisme. Unes deformacions de la realitat per a intentar reflectir els canvis del món a partir d’aquella època.

L'esperit París ha marcat cada trobada científica o reunió acadèmica que enllà es produeix. Vaig assistir la setmana passada al Xè Congrés de l’Association Française de Catalanistes (AFC) a la Sorbonne Université que tenia com a tema general de treball la gastronomia i els vincles socials que s’hi forgen al voltant. Un pretext transversal per a la realització de recerques multidisciplinàries des de les perspectives històriques, literàries, artístiques o simplement culinàries. Amb la magnífica direcció de la catedràtica d’aquella universitat, Mònica Güell, vam poder assaborir les conferències magistrals de la cheffe étoilée Carme Ruscalleda, de la viticultora Núria Ramon de Can Barceló (Alt Penedès) o dels savis coneixements del catedràtic de la Università Ca’Foscari de Venezia, Enric Bou. Tot plegat en el marc d’una associació que reuneix els especialistes en llengua i literatura catalana de l’Estat Francés des de l’any 1991 i que encara el seu futur amb optimisme pel treball quotidià des de diverses universitats d’aquell país amb especialistes en diverses matèries. Amb aquest congrés, París va reprendre la seua llum que guia les investigacions de tants especialistes vinculats a l’AFC i presidits actualment per la col·lega de la Université de Bretagne-Sud Immaculada Fàbregas i que es converteix en l’enllaç amb els qui procedim d’altres universitats arreu del món.

Si en l’exposició del Petit Palais vaig poder contemplar davant meu la força del quadre La Charmeuse de serpents (1907) del pintor Henri Rousseau, vaig entendre el valor de la modernitat de tants productes culturals que han nascut o s’han desenvolupat en aquella ciutat. La celebració dels Jocs Olímpics d’aquest estiu serà una nova oportunitat perquè aquest punt de la vella Europa intente reflectir la llum dels seus espais i dels seus records. Un possible nou reflex de la modernitat, com una mena d’encanteri com el de la domadora de serps, que servisca de punt de trobada d’autòctons i d’aliens que pretenen oferir pautes de creixement i de superació de la nostra civilització. La humanitat creix a base d’equivocacions i de replantejaments de les seues organitzacions. Malgrat la repetició de patrons equivocats, enyorem la superació a partir dels models positius del passat. Una revisió de la modernitat –que va marcar la confiança en el progrés, la raó, la ciència i la recerca de la veritat objectiva– des de la postmodernitat ens ofereix una reflexió dels seus ideals davant de l’homogeneïtzació cultural, l’opressió i la pèrdua de la identitat individual i cultural. El filòsof francés Jean-François Lyotard apuntava en “La condició postmoderna: informe sobre el saber” (1997) la revisió de la veritat objectiva per defensar l’existència d’una realitat subjectiva i diversa que ens permetrà entendre les paradoxes de la quotidianitat. Només així podrem entendre que, malgrat l’existència de punts de reflexió que guien la nostra reflexió, caldrà tenir en compte la diversitat i el respecte a les individualitats per al progrés autèntic de l’espècie humana. Pensem-ho, paga la pena!