L’Església alemanya “agrana” els neonazis dels llocs diocesans

Els bisbes alemanys, molt preocupats per l’ascens de l’extrema-dreta i amb el record de l’horror del nazisme que va viure aquest país, van donar a conèixer, el febrer passat, un document on afirmaven que “el nacionalisme ètnic i el cristianisme, són incompatibles” (Religión Digital, 26 d’abril de 2024). És per això que, amb valentia, l’episcopat alemany ha decidit expulsar de les seues funcions en els òrgans diocesans, els partidaris de l’extrema-dreta.

A diferència d’alguns bisbes espanyols, que no dissimulen gens ni miqueta les seues simpaties per aquests grups i fins i tot hi flirtegen amb ells, el vicari general de Trier, el P. Ulrich von Plettenberg, ha dit que “qui represente un partit que difame, insulte i assetge o negue el dret d’asil a persones pel seu origen, llengua, religió o cultura, no és acceptable en el servei de l’Església”. Al País Valencià tindríem molts exemples i ben clars, de grups que difamen, insulten o assetgen els immigrants i els pobres.

Així mateix, la diòcesi de Münster ha decidit que “els extremistes no poden formar part dels consells parroquials”. I és que a diferència del que pensen alguns bisbes espanyols, “l’Evangeli no és apolític”, com ha afirmat el bisbe de Magdeburg, Gerhard Feigee. I és així: ni l’Evangeli ni l’Església no són apolítics, però alhora, han de ser apartidistes i no apostar per un grup polític o demonitzar un candidat, com ha fet el P. Julián Lozano, delegat de Medios de Comunicación Social de la diòcesi de Getafe, quan va dir: “Ojalá el Sr. Sánchez deje su cargo ya. Es responsable de usar la mentira como principal estrategia política. Basta ya”.

Els bisbes alemanys com el d’Hamburg, Stefan Hesse, ha dit que davant l’augment de l’extrema-dreta, “no podem quedar-nos de braços creuats, mentre un partit intenta abolir la democràcia”.

Cal que recordem que el maig del 2020, amb motiu dels 75 anys del final de la II Guerra Mundial, els bisbes alemanys donaren a conèixer un document sobre el paper que tingué la jerarquia alemanya durant el nazisme. Aquell text de fa quatre anys, era un “mea culpa” dels bisbes per l’actuació covarda dels seus predecessors, que a penes reaccionaren davant “els escandalosos crims contra aquells que van ser discriminats i perseguits com a estrangers, especialment els jueus”. Pel contrari, a l’estat espanyol pocs bisbes han demanat perdó per la simpatia dels seus predecessors amb el franquisme.

Conscients del perill que suposa l’ascens de l’extrema-dreta, els bisbes alemanys no han mirat cap a un altre costat, ni s’hi han emparat en una falsa neutralitat (tan invocada per alguns bisbes espanyols), ja que com deia el bisbe Desmond Tutu, “si eres neutral en situacions d’injustícia, és que has elegit el bàndol opressor”.

Desgraciadament, a l’estat espanyol, com ha dit el teòleg Juan José Tamayo, “està naixent una nova aliança entre grups de dreta extrema i d’extrema-dreta i de moviments cristians integristes, on es teixeixen els discursos d’odi, establint la dialèctica amic-enemic en els terrenys de la política i de la religió”. A més, com diu també Tamayo, “els moviments religiosos integristes (amb la benedicció d’algun bisbe), s’alimenten de l’odi, en contradicció amb els principis de l’Evangeli”. Per això el qui va ser religiós marianista, Daniel Pajuelo, deia: “El que més em preocupa és la contínua identificació de la dreta amb l’Església”.

Una part de la jerarquia espanyola, que no dissimula gens el seu flirteig amb grups intolerants, hauria d’aprendre del teòleg Johan-Baptist Mezt, crític amb una religió aburgesada, quan instava el cristianisme a ser “un agent de canvi davant la injustícia que impera al món”. I el monjo trapenc Thomas Merton, deia: “Jo faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides polítiques i les falses propagandes”. I és que “el cristià ha de comprometre’s a transformar la injustícia de la societat”.