Reglament(s)

Està en exposició pública el Reglamento de cooficialidad lingüística del municipio de Elche, que substituirà el Reglamento de normalización lingüística, de 1997 (sic transit gloria mundi). Què tenen en comú els reglaments? A parer meu: tots dos alcaldes, i els governs corresponents, que els han promogut, consideren el valencià un assumpte molt secundari, fins i tot molest, que cal deixar estar com més prompte millor i passar «a las cosas importantes».

Crec que el valencià per a molts partits, d’un marge i de l’altre, no representa més que, en el millor dels casos, un element per a fer negoci electoral i muntar bregues, amb la mateixa finalitat. Si realment es cregueren que, per exemple, una llengua constitueix una fita patrimonial per excel·lència (fins i tot definidora) de l’ésser humà, s’ho mirarien d’una altra manera, i, en conseqüència, assistirien les que, almenys les del seu entorn, estan en perill.

Qui ocupa una posició de privilegi en la societat no arriba mai a ser conscient de la discriminació: l’home respecte de la dona, el blanc respecte del negre, el ric respecte del pobre, l’heterosexual respecte de l’homosexual..., el castellà respecte del valencià. Si estàs instal·lat en la posició on la societat t’atribueix el màxim de privilegis, has de fer un gran esforç per a veure la discriminació que t’envolta (i no practicar-la); el més probable és que no entengues de què es queixen els altres, els discriminats. Per exemple, pots arribar a dir, com ha declarat el meu alcalde, Pablo Ruz, que a Elx, «la ciudadanía utiliza sin ningún problema las dos lenguas». Doncs, no, en absolut. No li demanaré que passe per on he passat (i passe) jo, li caldria una altra vida.

L’altra perla que he llegit als mitjans de comunicació, per a justificar el Reglamento és que: «Tenemos que adaptarnos a la realidad social y lingüística». Entenc com a missió fonamental de la bona política la introducció dels canvis oportuns per a corregir les situacions injustes de discriminació, no per a mantenir-les i reforçar-les, encara que formen part de «la realidad». Com, si no, algunes societats fan recular les situacions de discriminació enumerades en el paràgraf anterior? Un altre apunt per a la reflexió: és lícit invocar «la realitat social» actual, després d’haver treballat per a assolir-la? Què ha fet, per exemple, el seu partit (i l’altre), per a (o no) arribar a «la realidad» on ens trobem?

La paraula «cooficialidad» del Reglamento, com una altra de moda: «concordia», són paranys. Invoquen un ecumenisme trampós, perquè parteixen d’una falsa situació d’igualtat. Primer de tot cal adoptar polítiques adients per a corregir la discriminació flagrant; supose que, en el cas de les llengües, no cal que diga quina és la discriminada.

Què es pot fer des del punt de vista institucional? Depén de l’objectiu que et proposes. Si persegueixes la desaparició d’una llengua, aprova un Reglamento de cooficialidad, que aparente igualtat entre un gegant (el castellà) i una llengua minoritzada (el valencià) i deixa passar el temps (l’informe de l’AVL per al Baix Vinalopó mostra que no en cal molt, de temps). Per contra, si el que pretens és assolir una vertadera igualtat de les llengües, el que cal fer és protegir la dèbil: elabora un pla pel foment de l’ús social del valencià, dignifica’l, reconeix en ell la categoria de patrimoni, un privilegi local que et fa universal (s’ha de ser molt miop o tenir mala fe per a fer creure que el castellà està en perill).

Què podem fer els altres? Participar d’aquest foment de l’ús social del valencià. En particular, el muntó d’associacions que hi ha a Elx poden jugar un paper important (és un orgull viure en una ciutat amb una activitat associativa tan gran i digna). Res no impedeix defensar l’objectiu material de cada una de les associacions i, a més a més, fer-ho en valencià, així, d’una tacada treballem per dos patrimonis: un de material i l’altre d’immaterial (algunes ja ho fan). La clau de volta està a veure el valencià com un patrimoni extraordinari, humà per definició i construcció; i, òbviament, cal plantejar quina és la llengua discriminada i a quina s’ha de donar suport, si més no al principi.

Espantat per la situació actual?, imagina per un moment, que Pedro Sánchez presenta a Santiago Muñoz, director de la RAE, un document amb un vocabulari escollit «para acercar el castellano oficial al de la calle». L’equivalent, però real, ha passat amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i Verònica Cantó, la presidenta de l’AVL. Què aportaran aquestes accions i el Reglamento de cooficialidad? Continuar aprofundint en la situació de privilegi que es dona ara i defineix «la realidad social», i, en un futur pròxim, en abastar un entorn més humiliant per al valencià, tenir justificada la liquidació per... «la realidad social lingüística». Si m’equivoque, convoqueu-me, que no tindré empatx a demanar disculpes.