I amb el somriure... la revolta!

Ho reconec, una de les cançons de la meua joventut que més cantava de memòria era la de Lluís Llach que començava així: “m’agrada el riure dels teus ulls / on el reflex d’una llum / em sembla un far a la marina”. Un cant a la felicitat de sorprendre la persona estimada amb la seua mirada que et dona ales per seguir endavant davant de moments difícils o complexos que al llarg de la vida ens toca viure. Potser per això, quan vaig llegir l’article publicat en la premsa nacional “Reírse de uno mismo leyendo Astérix” de Daniel Gamper, professor de filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig entendre que l’èxit de l’acció de somriure es troba quan un ho fa de si mateix en qualsevol dels contextos. És ben sa, per tant, fer autoironia, això és, una mena d’eina terapèutica d’analitzar-se per si mateix i fer-ne broma. Ja ho deia Joan Fuster en el seu Diari (1952-1960) (1969): “L’home riu, es riu, i la més elemental observació demostra que sempre riu de si mateix”.

La reflexió de Daniel Gamper, inclosa en un estudi recentment publicat, De qué te ríes. Beneficios y estragos de la broma (2024), contrasta els elements de les sèries infantils de la nostra infantesa, com ara Astèrix, davant dels més recents. Segons l’autor, “los personajes ya no son aplastados, bombardeados y defenestrados como en La pantera rosa o Tom y Jerry”, de manera que els estàndards de violència actual ressalten valors com la cooperació o l’amistat, tot deixant de banda uns recursos que feien somriure la xicalla. Com diu l’autor, la sèrie sobre el gal que lluita contra els romans va ser paradigmàtica de la massificació de les rialles durant la segona meitat del segle XX: després de la II Guerra Mundial, el còmic francés va fer broma de tots els estereotips nacionals europeus. Calia relaxar la població i sobretot domestica la violència i fer fora la por. Una autoironia que possibilitava riure’s d’un mateix i acceptar positivament les possibles crítiques.

Més enllà de la voluntat de desterrar la violència en les sèries infantils, hem anat perdent el recurs a riure’s d’un mateix. La voluntat de mantenir una imatge de perfecció i d’èxit ens porta a no acceptar les nostres imperfeccions i errades. A més, si tenim una baixa autoestima, tenim dificultats per acceptar i riure’s de les nostres imperfeccions. Una societat que valora l’èxit, l’aparença i el prestigi no deixa espai per a la humilitat i l’autocrítica. Tenim cada vegada més por al ridícul i admetre els propis defectes pot interpretar-se com un senyal de feblesa o d’incompetència. Si afegim l’exposició permanent de les xarxes socials, podem observar com l’autoironia queda desterrada del tot. Hem d’oferir una imatge de vencedors i de vencedores, sense acceptar cap crítica, vinga de fora nostre o de la nostra pròpia visió. Ens convertim en automatismes que no accepten els comentaris contraris i que no acceptem que en un moment determinat hem ficat la pota o ens hem enganyat. Ens robotitzem i perdem l’espontaneïtat: perdem la capacitat d’oferir sentiments i oferim una imatge freda i ben poc natural.

Per tot això, reivindique l’opció de riure’s d’un mateix i, per què no, fer-ho amb tothom. Si la melodia de Llach em va ensenyar que amb un somriure es pot crear tota una revolta, defense la capacitat de viure amb ironia i sentit crític tot el que ens envolta. Fins i tot, en situacions difícils, podem millorar el nostre estat d’ànim –recordem que una bona rialla desencadena la producció d’endorfines, uns neurotransmissors associats als sentiments de felicitat i de plaer–, combatent la depressió i l’ansietat. Millorarem les relacions interpersonals en tant que expressem la nostra amabilitat i bona predisposició als interlocutors. Oferim, per tant, una aparença més atractiva que unfla d’optimisme el nostre voltant i facilita un sentit optimista davant de la quotidianitat. Reduïm així l’abast d’un possible conflicte, en tant que mostrem una predisposició a resoldre’l. Amb tot, anem amb compte, deixem de banda les falses rialles, aquelles forçades que algunes persones ofereixen davant de tensions i que amaguen el difícil encaix de la crítica oferida i que incrementen la desconfiança entre els seus protagonistes. Somriem a gust, sense fre, perquè entenguem que tot no és quadriculat i que dels comentaris dels altres podem traure un bon profit per a millorar el nostre dia a dia. Creieu-me: us ho escric amb un somriure sincer d’orella a orella!